L’Abat Escarré, 50 anys després

“Catalunya és una nació entre les nacionalitats espanyoles. Tenim dret com qualsevol altra minoria a la nostra cultura, a la nostra història, als nostres costums, que tenen la seva pròpia personalitat en el conjunt espanyol.” Aquestes són paraules que ara ja comencen a grinyolar, perquè hem deixat de considerar-nos una minoria dins d’un conjunt i aspirem a ser conjunt per nosaltres mateixos. Però fa ben pocs anys, quan encara ens alimentàvem de molles, eren el pa nostre de cada dia, i l’any 1963, anunciades urbi et orbi, una autèntica bomba.

El fragment forma part de l’entrevista que el diari francès Le Monde, referència mítica del moviment antifranquista, va publicar a l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré. Va ser el 14 de novembre de 1963 i per celebrar-ne el 50è aniversari s’han fet tot d’actes commemoratius, liderats per l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya. Fins a principi de febrer es pot visitar al Palau Robert de Barcelona una mostra que porta per nom “Premsa i Dictadura: l’abat Escarré a Le Monde“. Els actes encara continuaran uns mesos, tal com es pot comprovar en aquest web fet per a l’ocasió.

Al web hi ha articles com aquest de Josep Maria Macip, advocat i activista antifranquista, que va acompanyar a Montserrat el corresponsal José Antonio Novais, juntament amb Josep Benet i Albert Manent, que havien gestionat l’entrevista. Hi explica alguns detalls de l’entrevista i com van anar a Can Costa, a la Barceloneta, per celebrar l’èxit de l’operació. També queda clar el valor de l’abat, que va acabar pagant amb l’exili el seu enfrontament amb el règim. No tots els catòlics poden dir el mateix.

Menys coneguda és la història del periodista, és clar. Novais, que era madrileny, també va acabar pagant un preu alt: el règim franquista li va retirar el passaport i el carnet de periodista. En aquella època el ministre d’Informació era un tal Fraga Iribarne, que convenientment reciclat per la modèlica Transició va arribar a president autonòmic, ves per on. Al diari Le Monde li van prohibir l’entrada al territori espanyol i Novais va haver de deixar de treballar per al rotatiu. L’any 1977, els Guerrilleros de Cristo Rey encara el recordaven i el van apallissar brutalment. Coses de les transicions modèliques.

Sobre la importància d’aquest episodi històric se n’ha escrit a bastament. Va significar la visualització arreu del món que l’Estat espanyol era un territori on, 25 anys després del final de la guerra, encara hi havia gent empresonada per les seves idees. Escarré també denunciava la complicitat de la jerarquia catòlica amb la dictadura i reclamava la plena llibertat per a la llengua i la cultura catalanes. Cinquanta anys després i salvant totes les distàncies, la premsa internacional continua fent d’altaveu de les reclamacions de Catalunya, entossudida a decidir el seu futur a les urnes, per a desesperació dels hereus de Fraga Iribarne.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.