Periodisme de fireta

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A la crisi econòmica que pateix el periodisme li hem de sumar, també, un problema greu de dinàmiques. No descobrirem ara la situació. Moltes veus alerten des de fa temps que la professió està perdent l’ànima, és a dir, sortir al carrer i buscar la notícia, en favor dels gabinets de premsa, que proliferen arreu. L’obediència a aquestes estructures és tant ferma que acabem  sense saber dirimir allò que és noticiable d’allò que és mer interès polític, i clar, al final llegim notícies que estarien millor a les tires còmiques de diaris o revistes que no pas a les seccions de local, actual o d’esports. Hi ha exemples flagrants que demostren la dimissió del periodisme i la irrupció dels cuiners de la informació. Les visites a les fires, per exemple, en són un cas ben paradigmàtic. La fabricació de les informacions d’aquest calatge funciona, en molts casos, d’aquesta manera:

– Quanta gent diem que ha vingut a la fira?
– Agafa la xifra de l’any passat i augmenta-la.
–D’acord. Espero que la premsa s’ho cregui.

La darrera intervenció és teatral, perquè és evident, i les hemeroteques ho corroboren, que els periodistes es creuen massa sovint i es fan pròpies ràpidament les notes que reben amb empremta de l’Ajuntament, el Consell Comarcal o la Diputació de torn. Cada cop ens estranyem menys en veure  que al certamen d’aquell poblet perdut hi ha anat tanta gent com habitants té la comarca o que, per posar un exemple recent, prop de 70.000 persones han visitat la darrera Fira de l’Oli de les Borges Blanques, és a dir, onze vegades els nombre de persones que viuen al municipi. Sabem que menteixen. Saben que ho sabem. Però continuem a la nostra; uns enviant la nota sense complexes i els altres, (nosaltres) engegant l’altaveu i reproduint-la on faci falta fins a la pròxima fira o manifestació, on les xifres també tenen menys credibilitat que l’agència de qualificació Moddy’s. Seria fàcil fer una pregunta de l’estil: I quin ha estat el sistema que heu emprat per comptar? però la nota és sagrada, té tanta credibilitat que ni preguntem. És cert que la precarietat de la professió només ens deixa l’alternativa, de vegades, a tirar del comunicat de premsa, però ser pobre no és el mateix que ser un acomodat. A vegades s’han confós tant els conceptes que hem arribat al punt de convertir Twitter amb la millor deu informativa en la que ens hi sadollem.

Posats  a visitar el purgatori per redimir pecats, és millor però que hi anem tots plegats. És a dir, periodistes dels mitjans que podem anomenar “clàssics” com els diaris, les ràdios o les televisions, i periodistes que s’han buscat altres camins professionals, per voluntat o per necessitat, i que farceixen empreses i institucions. Hem de reconèixer la professió també en molts d’aquests àmbits, i per això és obligat exigir a aquest periodisme de fonts el codi deontològic  que alguns no apliquen amb l’excusa que la seva tasca és vendre el producte del qui mana. En aquest sentit, cal recordar que el Col·legi de Periodistes de Catalunya va publicar el 2009 un “Criteri de bones pràctiques professionals” enfocats als Gabinets de Comunicació.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.