La perillosa premsa comarcal

Arribar a casa els pares i topar-t’hi amb aquells setmanaris comarcals que fa mesos que ni fulleges. Fas un esforç i intentes donar-hi un cop d’ull. L’un, a tota portada, com si fos una gran primícia, et desitja “Bon Nadal”. L’altre, a cinc columnes, com si fos un scoop que hagués de fer caure governs, et desitja “Bones festes”. Notícies d’impacte les dues, sens dubte. Dos pilars sobre els quals confiar en la funció social de la premsa, en el periodisme com una via per explicar les disfuncions d’aquest món.

I és que la crisi està fent veritables estralls en el nostre entorn. Tanquen fàbriques. Tanquen fleques. Tanquen botigues d’electrodomèstics. Tanquen botigues de mobles. (No tanquen organismes públics, però aquest és un altre debat). I tanquen mitjans de comunicació. I, els que no ho han fet encara, fan els mil i un joc de mans per intentar quadrar els números.

En aquest context, la premsa comarcal es troba en una situació límit. Si un mitjà nacional sempre pot tenir l’oportunitat de trobar anunciants privats potents, en l’àmbit comarcal aquesta possibilitat cada vegada s’està esvaint més. Com quan intentes retenir la sorra de la platja a les mans, que se t’escola entre els dits sense saber per què, el mateix està passant amb els anunciants privats locals. I sense la pota de l’anunciant privat…, l’empresa periodística comarcal passa a pivotar, perillosament, només sobre la pota de l’anunciant públic. Un anunciant exigent, desenganyem-nos. I, a final de mes, el periodista té el coi de mania de voler cobrar. I a sobre diu que cada dia vol dinar i sopar. L’empresari bé que ha de trobar la manera de pagar-li el sou. Quin drama.

…una situació que, d’altra banda, ja li va bé al poder polític, dit sigui de passada. Una premsa dòcil, atemorida, que parli bé de l’alcalde una i altra vegada, és un caramel massa llaminer com per deixar-se’l perdre. Una premsa que no denunciï les martingales de l’equip de govern, una premsa de proximitat a la qual la iaia Quimeta dóna tota la credibilitat del món… és un producte propagandístic de primer nivell. I més quan ja tornen a ensumar-se eleccions municipals…

I el periodista, com queda en tot aquest quadre? Home, sempre pot deixar anar al Twitter una sentència contundent d’en Kapuscinski o de na Politkovskaia. I, qui dia passa, any empeny.

Ara bé, si no es troba un remei a tot plegat (ja sigui la sindicació de despeses, ja sigui alguna fórmula imaginativa que desconec, ja sigui directament l’eutanàsia), el còctel “talonari públic+manca d’anunciants privats” pot acabar abocant-nos a uns mitjans que, de grat o per força, només publicaran notícies blanques, l’agenda d’actes, les festes i festetes de les escoles i molta, molta, molta propaganda política. Una llàstima, venint d’on ve la premsa comarcal.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.