Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Tots canviem de parer sobre certes coses al llarg dels anys, però als periodistes, sobretot si opinem, se’ns nota més, i pot passar que qualsevol dia un atent lector amb moltíssima memòria et retregui que com pot ser que fa divuit anys i tres mesos fessis aquell article on et vas carregar d’una tacada, en trenta línies, pim, pam, un gènere tan noble com el blues, en fotent-te del ‘feeling’, i dels solos de guitarra, i ara, en canvi, els teus textos siguin tot veneració cap a aquella suggeridora música nascuda al delta del Mississippi.

Doncs sí, canviem, i modulem posicions, i corregim trets, o ho intentem. Fa uns dies un amic em comentava, estranyat, una mica molest, que un crític musical que quinze anys enrere era un divulgador emfàtic de la música electrònica, i tot eren bpms, white labels i idms en els seus escrits, ara signi apassionats articles sobre grups rockers de guitarres, on vas a parar, quin arcaisme, com ara aquests noiets, els Arctic Monkeys. Bé, amic meu, primer de tot, aquest crític que dius encara té sort de poder fer articles sobre música i que els hi paguin. I després, és que han passat quinze anys! Tu no has canviat d’opinió sobre res en quinze anys?

Quina substància trauries de viure si no aprens, millores, mesures, corregeixes i, en fi, modifiques la teva visió de les coses? Que el temps passi per damunt teu i que res no t’influeixi i de res puguis treure cap lliçó, cap conclusió, res que et faci ni tan sols dubtar, res de res, equivaldria a dir que alguna mancança notòria caracteritza els teus historials psicològics. S’ha de ser una mica animal per pretendre que als 45 anys pensem el mateix de tot que als 25. A mi, el blues em semblava limitat i repetitiu. Ara, sense apassionar-me en general, li reconec aspectes seductors, precisament, en el seu mantra hipnòtic. He passat per diverses fases d’amor i odi amb el heavy metal, i diria que finalment vivim una relació cordial. I amb el rock progressiu. A Sopa de Cabra els vaig crucificar algun cop perquè els veia antics, i ara no mesuro l’interès de les propostes artístiques pensant si lliguen o no amb certa modernitat. Per contra, ara em sembla que fa temps vaig escriure coses massa positives d’alguns artistes, em vénen al cap, no sé, des dels oblidadíssims Screaming Blue Messiahs fins a alguns discos de Bruce Springsteen. Altres judicis, ves, no han sofert alteracions: Melendi em va semblar un espant el primer cop que el vaig escoltar i m’ho continua semblant.

Ja que els temps ens animen als periodistes a fer una autocrítica de tot allò que hem fet, de ben segur tan malament, al llarg dels anys, i aquest espai n’és una mostra ben viva i diària, potser fóra també bo encetar una nova línia d’expressió: l’autocrítica del lector. Perquè pensar que aquell qui signa articles no pot contradir-se al llarg dels anys, canviar de posició ni modificar criteris és un signe d’immaduresa receptora. Voleu periodistes coherents? I nosaltres, lectors que no demanin impossibles.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.