Micròfons indiscrets

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’enèsim episodi amb els micròfons indiscrets dels periodistes ens ha fet descobrir la doble cara del ministre espanyol d’Economia, Luis de Guindos. Va passar aquest dilluns a Brussel·les, a la reunió de l’Eurogrup. De Guindos acabava de respondre, amb evasives, les preguntes reiterades d’una periodista que li demanava si el govern espanyol apujaria l’IVA i el preu de la gasolina i, un cop va haver despatxat els periodistes, una altra càmera va captar el comentari que va fer als seus col·laboradors: “És que és alucinante! Que se vayan a tomar por el culo”.

És en aquest moment, quan el ministre expressa el que sent, d’una manera clara i directa. Li molesta la pregunta que li fan, però com que ha de guardar les formes, senzillament, fuig d’estudi. I una altra cosa ben diferent és el que diu quan, lluny dels micros, s’esplaia de valent.

Que ho tingui molt clar el Ministre, que no hi ha preguntes inadequades quan del què es tracta és d’informar, per donar a conèixer el què passa i preguntar tot el que calgui i tantes vegades com faci falta, per arribar al fons d’un tema.

Així ens ho recorda l’article 6 del Codi Deontològic dels periodistes catalans “Pel que fa als assumptes relacionats amb les administracions públiques, el dret fonamental a la informació ha de prevaler sempre per damunt de qualsevol restricció que vulneri injustificadament el principi de la transparència informativa a la que estan obligades.

Aquesta és la feina dels periodistes i ho seguirà essent, els agradin o no les preguntes que els fem. Una altra cosa és que exercint amb rigor la professió periodística se’ls acabi veient el llautó o els deixem amb el cul a l’aire. Potser per això, De Guindos, va acabar demanant disculpes, per no atiar més el foc i que s’acabés sabent perquè li havia molestat tant, la pregunta.

Però el cas De Guindos no és pas l’únic conegut. El senyal d’àudio ens ha servit en safata, unes quantes frases sonades, que han deixat al descobert, el pensament d’una bona colla de responsables públics espanyols dels últims anys. Per exemple, José Bono va dir, de Tony Blair, que era un “gilipollas integral” i Jordi Sevilla que José Montilla no podia ser president de Catalunya perquè era un “charnego”.

Més enllà de les desqualificacions i opinions que cadascú tingui dels seus amics, coneguts i saludats, declaracions caçades al vol com les que va fer, fa 14 anys, el Ministre d’Agricultura Miguel Arias Cañete dient que el “Plan Hidrológico Nacional” s’aprovaria “por cojones” i que la tramitació al Congrés seria un “paseo militar”, ens han de posar en alerta sobre la verdadera ideologia i intencions que amaguen, aquests personatges públics.

I és especialment rellevant recordar-ho ara, que Arias Cañete torna a ser el titular espanyol d’Agricultura i que, un altre cop es torna a sentir la remor d’un transvasament de l’Ebre, que el ministre ja s’ha afanyat a desmentir públicament. Potser caldrà augmentar la sensibilitat dels micròfons per seguir descobrint quins són els seus plans reals i el que pensen de debò els polítics i governants i que només expressen quan es pensen que els  periodistes ja no els podem escoltar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.