Democomunicació

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El vell –quin atreviment!- dilema sobre la democratització de la comunicació amb l’aparició d’internet primer i les xarxes socials després viu en una solució de perllongament etern. És bo que tothom tingui accés a publicar informació? O és perillós viure sense límits? Sí, ja! Que cadascú sigui responsable a l’hora d’escollir un material de qualitat, segur i honest. Però què me’n dieu dels ‘youtubers’?

Fa poc dies vaig sentir parlar d’ells per primera vegada. No són periodistes. Ni mitjans amb pretensió d’influir. Però són comunicadors. I molt influents. Possiblement sense ànim de ser-ho de forma professional però alguns d’ells –a l’estat espanyol, parlar dels Estats Units és una altra cosa-, tenen més de 4 milions de subscriptors als seus canals de Youtube. Què tenen en comú? Són joves, atrevits, ofereixen un producte qualitativament aprovable i enganxen. Es mouen amb una webcam i presumeixen d’allò de ‘val més caure en gràcia que ser graciós’. Tenen el públic d’entre 10 i 16 anys –els límits són laxes- atrapat, a diari pengen vídeos de quotidianitats intranscendents i fàcilment superen el milió de visites per sessió. És cert que els missatges són generalment innocents però arriben a moltíssima gent. Per tant, no fan periodisme però tenen un potencial comunicatiu enorme.

Això, que no passa de ser un ‘divertimento’més –amb sumes altíssimes d’ingressos- en l’era que travessem, convida a una reflexió profunda que va més enllà de la professió periodística. Destrossa per complet els convencionalismes de la comunicació clàssica. Noves formes i nous fons. Els paradigmes clàssics s’esberlen de dalt a baix perquè ja no serveix allò de la passivitat del receptor, ni del domini ideològic de grans grups corporatius, ni la voluntat d’esperar una reacció única entre els receptors, ni tan sols li manca interacció –els ‘youtubers’ es passegen pel carrer com futbolistes o estrelles de rock, fent-se fotografies en una passió desenfrenada amb els seus seguidors. Sense voler-ho, ElRubius, Mangel o Willyrex han fet miques el que els mitjans convencionals han tardat anys a cosir i consolidar: una capacitat enorme d’influir. Els missatges són banals però totes les portes estan obertes i els anunciants estan fent girs cada vegada més a prop com si fossin voltors. Els ‘youtubers’ fa anys que triomfen en el món anglosaxó i comencen a aterrar amb força en d’altres espais comunicatius. A l’estat espanyol, al 2012 van créixer un 150% el número de ‘youtubers’ amb contracte de col•laboració per cobrar pels seus vídeos. L’augment dels partners amb evidents interessos comercials és també exponencial.

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.