Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els gurús de la nova comunicació fan servir la paraula #newsonomics per referir-se a l’emergència d’un nou tipus de mitjans: més petits i àgils, més ben connectats amb els lectors, més independents i desperts… Recentment, n’han parlat al referencial Nieman Journalism Lab i també David Carr, al seu The Media Equation, al NY Times. És interessant seguir el debat, sí… i acceptar la invitació de respondre la pregunta que s’hi associa i de la qual no sabem (encara) la resposta: es tracta d’una (nova) bombolla? O aquesta tendència ha arribat per quedar-se? Certament, l’anomenat periodisme 2.0 ha vist com anaven madurant els models de negoci i com diferents millores en la programació i paramtetrització de la publicitat anaven oferint noves oportunitats.

És difícil traspassar aquest debat al nostre país, immers en el context d’una crisi profunda que ha comportat i comporta dramàtiques retallades, i amb massa reconversions pendents al sector. L’ecosistema informatiu dels EUA és massa singular per a fer aquest exercici com una traducció automàtica. Tanmateix, sí que podem apuntar algunes tendències en clau de present, que són, crec, alguna cosa més que una anècdota.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Per exemple,

  • L’emergència de blogs col·lectius especialitzats que reivindiquen una presència regular als mitjans tradicionals en el seu paper prescriptor, i que acaben formant part, com un mitjà més, del menú informatiu d’un nombre creixent de persones: així van guanyant projecció el Pati Descobert, l’Agenda Pública o el Cercle Gerrymanders, elogiats per Enric Juliana en el seu darrer article, fet celebrat amb sana ironia pels ‘joves politòlegs amb idees fresques’…
  • La manera com van sortint nous mitjans híbrids, entre el blog i la capçalera periodística: seria el cas del Núvol, amb una aposta temàtica molt ben definida i una gran capacitat de creació de xarxa, JotDown, Ets el que menges o el Diario.es i la seva estratègia de blogs, sofisticació reeixida del model Soitu. En algun cas, s’assagen fórmules prou interessants que lliguen xarxa i impressió física.
  • La persistent presència de projectes relacionats amb la comunicació als canals de micromecenatge, en especial Verkami. L’èxit recurrent de l’Anuari Mediacat n’és un bon exemple. També l’intent de trobar vies de finançament alternatives liderat per Vilaweb; un mitjà que s’ha avançat històricament a moltes de les actuals emergències (participació ciutadana, aposta blogs, especialització de canals…) comentades en aquest article.

Els quatre apunts confereixen un escenari de gran interès, però encara amb models de negoci molt precaris i amb dificultat per trobar nous públics. Sigui com sigui, un contrast amb la versió més ‘curtplacista’ de la professió, la que posa l’accent en la lluita pel click (en parlava aquesta setmana l’Enric Borràs i jo també, fa unes setmanes, aquí). Un contrast que convida a un (cert) optimisme. Newsonomics? Bé, diguem-ne periodisme, bon periodisme. Canviant la pell, com ha fet sempre. Intentant no deixar-s’hi l’ànima pel camí. Com ha fet sempre, també.

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.