Periodisme esportiu en fora de joc

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En les hemeroteques hi haurà un buit. No hi havia hagut mocadorades, ni gairebé xiulets, ni grans protestes… i de cop i volta, sense que ningú s’ho esperés, La Vanguardia assenyalava en portada que Rossell volia dimitir. Hores més tard era una realitat. Els periodistes no podien fer preguntes i el comunicat de Rossell es convertia en el punt i final d’un relat coix. Coix a nivell periodístic, però no tant a nivell comunicatiu.

Alguns han volgut batejar la renúncia de Rossell com la primera víctima de Twitter. I té sentit plantejar-ho així. Tal i com assenyalava Eduard Voltas a Nació Digital en l’article “Entrevista impossible a Sandro Rossell”, moltes preguntes pertinents mai es van formular en públic. Hi ha hagut qüestions rellevants, d’interès, noticiables, que no s’han tractat malgrat que fins i tot podrien haver donat peu a interessants peces de periodisme d’investigació.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Ara bé, ja sigui fent-se ressò de la premsa estrangera, blocs o a través d’opinions personals, molts d’aquests temes sí que han aparegut en les xarxes socials del nostre país i, evidentment, aquí no hi ha cap garantia que sigui un professional de la comunicació qui ho exposi. Llàstima.

Seguint aquesta dinàmica, és concretament el cas Neymar, amb la corresponent dimissió de Rossell, el que fa esclatar la situació i deixa bona part dels mitjans catalans en fora de joc. L’ara expresident es va negar a donar explicacions quan alguns periodistes li preguntaven per les xifres d’un contracte obscur durant la presentació del projecte de remodelació del Camp Nou. Les preguntes arribaven tard i aquelles serien les últimes respostes de Rossell. La següent aparició davant la premsa era per posar punt i final al càrrec.

Cal tenir en compte que l’episodi Neymar resultava d’una dimensió especial, no només per la magnitud d’una entitat com el Barça, sinó per les suposades quantitats astronòmiques utilitzades en l’actual context econòmic i social. Visc a Holanda, i molts al·lucinen quan veuen que es mouen aquestes xifres a l’Estat espanyol, on a més els clubs mantenen uns deutes brutals. En tot cas, és remarcable que des del moment que El Mundo va posar els 95 milions damunt la taula i encara després de la renúncia de Rossell molts van optar per automàticament obviar aquesta xifra. A tall d’exemple, un mitjà referent en aquesta matèria esgrimia com a motius de la dimissió “amenaces”-tampoc clares- i una querella que va “desanimar” el president. Res de xifres que no concorden i cap referència a polèmiques anteriors.

Recalcava Ramon Besa, mestre del periodisme esportiu, que Rossell “creia controlar la premsa i l’oligarquia catalana, però va perdre al carrer i a les xarxes socials”. Probablement és un dels millors resums de tot plegat. Però, més enllà de dimissions, la clau serà que el periodisme esportiu no perdi tampoc ni aquest carrer ni aquestes xarxes socials i, posats a demanar, que escapi del control de cap oligarquia. Del futbol tothom en pot opinar, tothom el pot practicar i tothom pot creure’s entrenador des d’una graderia. Ara bé, el periodisme esportiu, la franja entre el tractament professional de la informació esportiva i la resta, més val que l’assumeixi -amb tot el que implica- els periodistes, pel bé de la professió i pel futur dels professionals.

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.