“Aquí això no ha passat mai”. És Quico Ràfols, secretari d’acció interna del Sindicat de Periodistes de Catalunya, qui assegura que els rotatius que es poden comprar als quioscos catalans no han publicat mai una portada com la del francès Libération del passat dissabte. El rotatiu amb seu a París portava una sola notícia a la primera pàgina, que eren unes grans lletres que recollien l’oposició dels treballadors als plans de l’empresa.

En concret, el text de portada del Libération deia: “Som un diari, no un restaurant, no una xarxa social, no us espai cultural, no un estudi de televisió, no un bar, no un viver d’empreses. Els assalariats de Libération responen al projecte dels accionistes”. I anava acompanyada de cinc pàgines amb informació sobre el conflicte entre plantilla i propietaris. La protesta en portada arribava l’endemà d’una vaga que havia impedit que aquest diari sortís al carrer divendres.

Davant de les dificultats econòmiques per les que passa Libération (caiguda d’un 15% de les vendes durant el 2013), els propietaris han decidit reformular el projecte, i han anunciat que han encarregat al dissenyador Philippe Starck que reconverteixi la seu del diari per tal d’esdevenir “un espai cultural i de conferències amb un estudi de televisió, un altre de ràdio, una redacció digital, un restaurant, un bar i un viver d’empreses innovadores”. La plantilla (que conformen uns 300 treballadors) entén que aquest projecte vol convertir el diari simplement en una marca, i a més creuen que no és viable.

Justament, aquest dilluns el comitè d’empresa d’El Periódico ha editat una pàgina amb la capçalera del rotatiu del Grupo Zeta on exposen les queixes de la plantilla, que fa setmanes que s’oposa a una nova retallada salarial que pot arribar a fer-los baixar un 33%. Però aquesta pàgina no la trobaran els lectors avui als quioscos quan comprin el diari, sinó que únicament té format virtual i l’estan difonent per les xarxes socials.

Els treballadors d’El Periódico han dissenyat altres portades de denúncia durant les mobilitzacions contra la retallada de sou, que han fet córrer també per Twitter o Facebook, i que fins i tot s’han imprès per portar en mobilitzacions, però que no han arribat als lectors.

Des del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), Quico Ràfols fa memòria i no és capaç de recordar cap episodi similar a la premsa catalana o espanyola. Ni l’hemeroteca ni algunes trucades li permeten recuperar cap portada equiparable a la del Libération. Per quin motiu no és possible? “Perquè a Franca els treballadors estan més ben organitzats que aquí. Tenen sindicats forts i una altra cultura. Com més organitzat estàs, més possibilitats tens de defensar-te, i això ho han demostrat els treballadors del Libération“.

El cas que més es pot apropar al de la portada del Libération va ser la situació que es va viure els darrers dies del Nou Diari (nom que es va donar al Diari de Barcelona entre 1993 i 1994, abans que desaparegués definitivament com a periòdic de paper). Quico Ràfols, que formava part de la redacció, recorda que, arran de les dificultats econòmiques i de conflictes entre els accionistes, els propietaris se’n van acabar desentenent i els treballadors van fer quatres edicions d’un Nou Diari en què només parlaven del conflicte intern. Subratlla, però, que d’aquelles vuit pàgines que publicaven se’n van fer molt pocs exemplars que no anaven al quiosc sinó que es van distribuir entre la plantilla i es van fer arribar a algun altre lloc de manera puntual.

Quico Ràfols lamenta que els conflictes interns rarament arriben als lectors, i que quan succeeix és a través de notes breus en pàgines internes. El País seria l’excepció, ja que l’Estatut de la Redacció estableix que el Comitè d’Empresa pot publicar a les pàgines editorials del rotatiu, i així ho fa de vegades.