Corresponsals vs enviats especials

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La setmana passada la televisió pública flamenca (VRT) feia pública la seva decisió de tancar les corresponsalies de Washington i Pequín, argumentant que així podrien invertir més pressupost en enviats especials. La mesura forma part d’un pla per ampliar la cobertura de notícies internacionals, l’objectiu del qual és, diuen, fer més mòbil, variada i equilibrada la cobertura de notícies, posant més atenció als racons més marginats informativament parlant, com el Nord d’Europa o l’Amèrica Llatina. Expliquen que VRT vol ser capaç de reaccionar al que passa al món d’una manera més flexible, enviant els periodistes al lloc de la notícia. Així, si al Cairo les protestes s’encenen, la televisió pública flamenca s’hi quedarà durant més temps i si la pressió creix a Rússia, els serveis informatius de VRT s’hi podran quedar més temps.

A priori i escoltant-ne els arguments, sembla una decisió encertada. En un món que navega a tota vela i gira amb forta inèrcia, els mitjans de comunicació han de ser molt àgils i ràpids per atrapar cada moviment i poder-lo explicar. Conscients que és impossible ser a tothora a tot arreu, televisions, ràdios, i diaris –digitals o en paper- lluiten per abraçar la màxima informació possible, vingui d’allà on vingui. És evident que molt sovint no hi ha prou mitjans per aconseguir una cobertura completa i els esforços de la secció d’internacional, fins ara majoritàriament corresponsals, es destinen a aquells llocs que protagonitzen les notícies que més poden interessar al país d’origen del mitjà, que no vol dir que siguin els que generen més quantitat de notícies o fets més transcendentals.

Així, sovint trobem acumulats els corresponsals dels mitjans catalans a Brussel·les, als Estats Units –sigui Washington o Nova York-, a París, a Londres i a Madrid. I a mida que s’aprimen els pressupostos, es van retallant les fonts d’informació. El 2012, TV3, probablement un dels mitjans catalans amb més pressupost, va eliminar la corresponsalia d’Amèrica Llatina i la d’Àfrica del Nord. A canvi, les notícies d’aquests dos països s’escriuen des de Sant Joan Despí, amb imatges cedides o comprades i només en cas que es produeixi algun fet excepcional, s’hi envien periodistes.

D’una banda, és cert que mantenir una petita oficina a l’estranger té un preu diferent al d’enviar-hi un periodista de tant en tant; però, de l’altra, el valor que aporta un equip desplaçat de forma permanent –per reduït que sigui- és impossible d’aconseguir des de casa. Les històries que obren les finestres que ens acosten realment a l’altra banda del món són les que estan escrites des de la proximitat del veí i amb el coneixement inigualable que s’obté de la vida quotidiana. Per molt bé que preparem un viatge, per moltes guies que comprem i molta història que llegim, mai entrarem a les entranyes d’un país, d’una cultura, d’una societat. Caldrà viure-hi del matí a la nit per fer-nos totes les preguntes possibles i anar-ne trobant les respostes a poc a poc, amb la profunditat que només brolla d’hores, dies, mesos i anys trepitjant els mateixos carrers. I, per tant, si volem explicar què passa al món, caldrà invertir-hi mitjans per fer-ho bé, amb precisió i proximitat.

I més enllà de tenir l’oportunitat de viure els fets o les seves conseqüències en primera persona, sense haver de passar els filtres d’agències de premsa internacionals o cadenes de notícies situades a les perspectives informatives d’Orient o bé d’Occident, sovint oblidem que disposar d’uns mitjans de comunicació públics amb capacitat per explicar el món també és una qüestió d’estat. Si més no, de les estructures d’estat que tot sovint inunden alguns discursos polítics. Per avançar del Nation-building –la creació i reforç dels trets identitaris d’un territori- cap a l’State-building –la construcció de l’estat-, no s’ha d’oblidar que els mitjans de comunicació reforcen i són alhora la carta de presentació d’un territori: una societat informada requerirà més informació, transparència i rendiment de comptes. Per contra, assumir com a font habitual el filtre dels teletips, mantindrà una societat adormida en la multiplicitat de canals d’informació.

En qualsevol cas, vulguem o no estructures d’estat pròpies, hem de reclamar una informació acurada, profunda i analista, que ens faci millor coneixedors del món que compartim i, així, també, més lliures.

La setmana passada la televisió pública flamenca (VRT) feia pública la seva decisió de tancar les corresponsalies de Washington i Pequín, argumentant que així podrien invertir més pressupost en enviats especials. La mesura forma part d’un pla per ampliar la cobertura de notícies internacionals, l’objectiu del qual és, diuen, fer més mòbil, variada i equilibrada la cobertura de notícies, posant més atenció als racons més marginats informativament parlant, com el Nord d’Europa o l’Amèrica Llatina. Expliquen que VRT vol ser capaç de reaccionar al que passa al món d’una manera més flexible, enviant els periodistes al lloc de la notícia. Així, si al Cairo les protestes s’encenen, la televisió pública flamenca s’hi quedarà durant més temps i si la pressió creix a Rússia, els serveis informatius de VRT s’hi podran quedar més temps.

A priori i escoltant-ne els arguments, sembla una decisió encertada. En un món que navega a tota vela i gira amb forta inèrcia, els mitjans de comunicació han de ser molt àgils i ràpids per atrapar cada moviment i poder-lo explicar. Conscients que és impossible ser a tothora a tot arreu, televisions, ràdios, i diaris –digitals o en paper- lluiten per abraçar la màxima informació possible, vingui d’allà on vingui. És evident que molt sovint no hi ha prou mitjans per aconseguir una cobertura completa i els esforços de la secció d’internacional, fins ara majoritàriament corresponsals, es destinen a aquells llocs que protagonitzen les notícies que més poden interessar al país d’origen del mitjà, que no vol dir que siguin els que generen més quantitat de notícies o fets més transcendentals.

Així, sovint trobem acumulats els corresponsals dels mitjans catalans a Brussel·les, als Estats Units –sigui Washington o Nova York-, a París, a Londres i a Madrid. I a mida que es s’aprimen els pressupostos, es van retallant les fonts d’informació. El 2012, TV3, probablement un dels mitjans catalans amb més pressupost, va eliminar la corresponsalia d’Amèrica Llatina i la d’Àfrica del Nord. A canvi, les notícies d’aquests dos països s’escriuen des de Sant Joan Despí, amb imatges cedides o comprades i només en cas que es produeixi algun fet excepcional, s’hi envien periodistes.

D’una banda, és cert que mantenir una petita oficina a l’estranger té un preu diferent al d’enviar-hi un periodista de tant en tant; però, de l’altra, el valor que aporta un equip desplaçat de forma permanent –per reduït que sigui- és impossible d’aconseguir des de casa. Les històries que obren les finestres que ens acosten realment a l’altra banda del món són les que estan escrites des de la proximitat del veí i amb el coneixement inigualable que s’obté de la vida quotidiana. Per molt bé que preparem un viatge, per moltes guies que comprem i molta història que llegim, mai entrarem a les entranyes d’un país, d’una cultura, d’una societat. Caldrà viure-hi del matí a la nit per fer-nos totes les preguntes possibles i anar-ne trobant les respostes a poc a poc, amb la profunditat que només brolla d’hores, dies, mesos i anys trepitjant els mateixos carrers. I, per tant, si volem explicar què passa al món, caldrà invertir-hi mitjans per fer-ho bé, amb precisió i proximitat.

I més enllà de tenir l’oportunitat de viure els fets o les seves conseqüències en primera persona, sense haver de passar els filtres d’agències de premsa internacionals o cadenes de notícies situades a les perspectives informatives d’Orient o bé d’Occident, sovint oblidem que disposar d’uns mitjans de comunicació públics amb capacitat per explicar el món també és una qüestió d’estat. Si més no, de les estructures d’estat que tot sovint inunden alguns discursos polítics. Per avançar del Nation-building –la creació i reforç dels trets identitaris d’un territori- cap a l’State-building –la construcció de l’estat-, no s’ha d’oblidar que els mitjans de comunicació reforcen i són alhora la carta de presentació d’un territori: una societat informada requerirà més informació, transparència i rendiment de comptes. Per contra, assumir com a font habitual el filtre dels teletips, mantindrà una societat adormida en la multiplicitat de canals d’informació.

En qualsevol cas, vulguem o no estructures d’estat pròpies, hem de reclamar una informació acurada, profunda i analista, que ens faci millor coneixedors del món que compartim i, així, també, més lliures.

La setmana passada la televisió pública flamenca (VRT) feia pública la seva decisió de tancar les corresponsalies de Washington i Pequín, argumentant que així podrien invertir més pressupost en enviats especials. La mesura forma part d’un pla per ampliar la cobertura de notícies internacionals, l’objectiu del qual és, diuen, fer més mòbil, variada i equilibrada la cobertura de notícies, posant més atenció als racons més marginats informativament parlant, com el Nord d’Europa o l’Amèrica Llatina. Expliquen que VRT vol ser capaç de reaccionar al que passa al món d’una manera més flexible, enviant els periodistes al lloc de la notícia. Així, si al Cairo les protestes s’encenen, la televisió pública flamenca s’hi quedarà durant més temps i si la pressió creix a Rússia, els serveis informatius de VRT s’hi podran quedar més temps.

A priori i escoltant-ne els arguments, sembla una decisió encertada. En un món que navega a tota vela i gira amb forta inèrcia, els mitjans de comunicació han de ser molt àgils i ràpids per atrapar cada moviment i poder-lo explicar. Conscients que és impossible ser a tothora a tot arreu, televisions, ràdios, i diaris –digitals o en paper- lluiten per abraçar la màxima informació possible, vingui d’allà on vingui. És evident que molt sovint no hi ha prou mitjans per aconseguir una cobertura completa i els esforços de la secció d’internacional, fins ara majoritàriament corresponsals, es destinen a aquells llocs que protagonitzen les notícies que més poden interessar al país d’origen del mitjà, que no vol dir que siguin els que generen més quantitat de notícies o fets més transcendentals.

Així, sovint trobem acumulats els corresponsals dels mitjans catalans a Brussel·les, als Estats Units –sigui Washington o Nova York-, a París, a Londres i a Madrid. I a mida que es s’aprimen els pressupostos, es van retallant les fonts d’informació. El 2012, TV3, probablement un dels mitjans catalans amb més pressupost, va eliminar la corresponsalia d’Amèrica Llatina i la d’Àfrica del Nord. A canvi, les notícies d’aquests dos països s’escriuen des de Sant Joan Despí, amb imatges cedides o comprades i només en cas que es produeixi algun fet excepcional, s’hi envien periodistes.

D’una banda, és cert que mantenir una petita oficina a l’estranger té un preu diferent al d’enviar-hi un periodista de tant en tant; però, de l’altra, el valor que aporta un equip desplaçat de forma permanent –per reduït que sigui- és impossible d’aconseguir des de casa. Les històries que obren les finestres que ens acosten realment a l’altra banda del món són les que estan escrites des de la proximitat del veí i amb el coneixement inigualable que s’obté de la vida quotidiana. Per molt bé que preparem un viatge, per moltes guies que comprem i molta història que llegim, mai entrarem a les entranyes d’un país, d’una cultura, d’una societat. Caldrà viure-hi del matí a la nit per fer-nos totes les preguntes possibles i anar-ne trobant les respostes a poc a poc, amb la profunditat que només brolla d’hores, dies, mesos i anys trepitjant els mateixos carrers. I, per tant, si volem explicar què passa al món, caldrà invertir-hi mitjans per fer-ho bé, amb precisió i proximitat.

I més enllà de tenir l’oportunitat de viure els fets o les seves conseqüències en primera persona, sense haver de passar els filtres d’agències de premsa internacionals o cadenes de notícies situades a les perspectives informatives d’Orient o bé d’Occident, sovint oblidem que disposar d’uns mitjans de comunicació públics amb capacitat per explicar el món també és una qüestió d’estat. Si més no, de les estructures d’estat que tot sovint inunden alguns discursos polítics. Per avançar del Nation-building –la creació i reforç dels trets identitaris d’un territori- cap a l’State-building –la construcció de l’estat-, no s’ha d’oblidar que els mitjans de comunicació reforcen i són alhora la carta de presentació d’un territori: una societat informada requerirà més informació, transparència i rendiment de comptes. Per contra, assumir com a font habitual el filtre dels teletips, mantindrà una societat adormida en la multiplicitat de canals d’informació.

En qualsevol cas, vulguem o no estructures d’estat pròpies, hem de reclamar una informació acurada, profunda i analista, que ens faci millor coneixedors del món que compartim i, així, també, més lliures.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.