Iconografia del desaparegut

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

No sóc de les que creu allò que una imatge val més que mil paraules, més aviat sovint necessitem més de mil paraules per explicar una imatge. Però algun cop, una imatge publicada a un diari és un punt de partida sense retorn. Vaig tenir aquesta esperança el 2006, en llegir una notícia d’un acte sobre familiars de desapareguts de la dictadura franquista il•lustrada amb una foto d’una dona que portava un retrat del seu avi. Per mi va ser un abans i un després en això que s’anomena recuperació de la memòria històrica. Perquè sí que des de l’any 2000, en produir-se la primera exhumació d’una fossa comuna, moment de gestació de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, vaig veure les primeres fotografies de restes humanes d’uns republicans afusellats. Però les havies de buscar, normalment a pàgines web d’associacions, on també es donava compte dels homenatges a les víctimes.

El nostre imaginari col•lectiu, fins fa ben poc, no relacionava en absolut ni els retrats de desapareguts ni les seves restes amb la nostra història recent, sinó que era allò que passava a l’altra banda del món durant els anys 70 i 80 a diferents països de l’Amèrica Llatina. Jo mateixa des que tinc ús de raó he associat aquest tipus de fotografia amb Argentina i Xile. Mentre en aquests països els manifestants, sobretot las mares, reivindicaven la presència dels seus familiars amb retrats individuals o mosaics immensos aquí es perdia l’oportunitat de democratitzar, també, a través de la iconografia, no només durant els anys de Transició sinó al llarg de dècades de democràcia.

Posteriorment, quan a partir dels anys 90, tant a Argentina com per exemple a Guatemala, es comencen a recuperar les restes de les víctimes, aquest tipus de fotografia forense i/o arqueològica també formarà part de la iconografia sobre la desaparició forçada de persones.

Si la situació ha canviat a dia d’avui a l’Estat espanyol és gràcies a l’adopció del model d’Amèrica Llatina per part dels familiars de les víctimes. Cal ressaltar, però, una diferència. A Argentina, per exemple, el procés iconogràfic s’inicia amb el retrat de la persona, dignificant-la, reclamant-ne l’aparició en vida. I no és fins passats els anys quan, finalitzada la dictadura, s’inicia la recuperació de les restes i apareixen les imatges dels esquelets. Una manera, també, de tancar el dol. Aquí, en canvi, els familiars de desapareguts no han gosat exhibir públicament ni una imatge durant dècades, ni durant la dictadura evidentment, ni durant la democràcia, i quan ho han fet ja s’estaven exhumant algunes fosses, per tant es barregen els dos tipus d’imatges.

Gràcies als actes de les associacions ciutadanes i alguns organismes oficials dedicats a la memòria, mica en mica, la presència del desaparegut i també les imatges associades a la seva figura es va anar obrint pas als mitjans des de l’inici del segle XXI. Ara bé, la consolidació del seu retrat es produeix al 2008, quan a meitat d’octubre Baltasar Garzón anunciava que investigaria les desaparicions durant la guerra i la dictadura franquista i els familiars de desapareguts començaren a mostrar-ne fotografies públicament i sense complexos, tant de familiars com de víctimes conegudes per tothom com Federico García Lorca, a les portes del jutjat, donant suport a la decisió del magistrat. Paral•lelament, a mesura que des de les associacions s’ha treballat incansablement per poder seguir amb l’exhumació de cadàvers, les imatges de restes també s’han publicat progressivament a la premsa.

Els darrers mesos, amb la causa judicial en procés a l’Argentina contra els crims del franquisme i la visita de membres del Comitè de Desaparicions Forçades de l’ONU a Espanya , s’ha assolit una normalitat en la publicació d’aquestes imatges que semblaria que sempre han format part del nostre imaginari. Fins al punt que alguns mitjans en el cas de les fotografies de fosses comunes ja n’han fet un ús sensacionalista, perquè no aporten cap informació a la notícia. Malgrat aquest darrer matís, que mereixeria segurament un altre article, el que sí que és evident és que a dia d’avui comptem amb una iconografia sobre una qüestió cabdal de la nostra història recent: els més de 100.000 desapareguts que encara romanen escampats a fosses d’arreu.

Una iconografia manllevada de països als quals l’Estat espanyol sovint ha volgut donar lliçons de democràcia i exportar la Transició com a model, quan té molt a aprendre de la seva història contemporània. Una iconografia construïda a base de resistència i lluita de la ciutadania davant els abusos del poder.

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.