Colonialisme: el mal invisible

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Es parla molt a Europa sobre el nazisme i l’estalinisme –o comunisme, com preferiu. Els seus orígens i motius, els mecanismes de funcionament, les similituds i diferències, les devastadores conseqüències i els perills d’un retorn. Són, de forma unànime, presentats com el mal absolut.

En canvi, la colonització, una tercera i brutal construcció europea de dominació i explotació passa gairebé desapercebuda. A pesar que va durar molt més temps –gairebé cinc segles,- va afectar molta més gent –pràcticament arreu del planeta, incloses parts de la mateixa Europa, com Irlanda- i de fet encara persisteix en petits enclavaments, la colonització sembla invisible als ulls del debat públic i mediàtic.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Només per això cal agrair l’esforç de TV3 d’incloure un reportatge sobre la petjada catalana a Guinea Equatorial en el 30 minuts de la setmana passada. Només per això, el documental ja valia la pena.

Però de totes formes, i a pesar d’alguns evidents esforços dels productors, el reportatge pecava de l’altre gran problema quan s’aborda la qüestió: el domini de la visió del colonitzador en el relat general i la sensació que –a pesar de “petits problemes”- el conflicte de debò va començar amb la proclamació de la independència.

I és que tot i les evidències, continua pesant amb força el mite de “l’esforç civilitzador” de la colonització. Mentre el discurs públic fa que sigui impossible trobar ni un sol element positiu a nazisme o estalinisme –fins al punt de dificultar la comprensió històrica d’aquests fenòmens,- no passa el mateix amb la colonització, que continua mantenint una indestructible capa de nostàlgia i comprensió. Cada dia ens fem creus del manteniment de monuments i símbols del règim franquista als Països Catalans però passa totalment desapercebuda l’estàtua a Antonio López, Marques de Comillas i reconegut esclavista, a la Via Laietana de Barcelona; o els nombrosos homenatges a les tropes colonials franceses que hi ha a les comarques nordcatalanes.

El predomini d’aquest discurs és tan abassegador que fins i tot costa trobar fonts que citin testimonis directes dels colonitzats i permet a acadèmics i periodistes obviar totalment la petjada de la colonització (i neocolonització) a l’hora d’explicar els actuals conflictes africans. Tot, com al documental de TV3, va començar amb la independència. És força significatiu que després de tants i tants llibres, documentals, homenatges i pel·lícules sobre la IIa Guerra Mundial els noms de Thiaroye i Sétif siguin totalment desconeguts per a qualsevol europeu, inclosos historiadors i interessats per la matèria. Per a un africà o un àrab són tan representatius com per nosaltres ho puguin ser el 1714 o la Batalla de l’Ebre

Cal anar fins a Àfrica –i suposo que també Àsia o Oceania- per a descobrir fins a quin punt a aquests països és encara present l’experiència colonitzadora i com de conscients en són de la seva finalitat espoliadora. Civilització? Aneu a trobar un sol africà que recordi aquell “paradís” guineà que descrivien els colons catalans al documental.

Per la meva banda recomano llegir Un guàrdia civil a la selva de Gustau Nerín per aproximar-vos al que va ser  realment el projecte colonial espanyol a l’Àfrica, pràcticament invariable hi hagués a la península una terrible dictadura o una democràtica república. De la mateixa forma que el pecat colonial europeu és compartit tan pels règims autoritaris com per les exquisides democràcies britànica i francesa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.