La llibertat de premsa als països occidentals està condicionada per la propietat dels mitjans de comunicació. Convertits en un negoci, la feina d’un periodista –sobretot amb càrrecs directius- cada cop s’assembla més a la d’un gestor empresarial, potser per això cada cop hi ha més no-periodistes en les cúpules de les empreses mediàtiques. Davant l’actual crisi del sector, cada cop hi ha més veus que reclamen que els mitjans, per a ser independents i rigorosos han d’estar dirigits, i fins i tot ser propietat, de periodistes. Però què passa quan són els mateixos periodistes els que es desprenen dels mitjans que han creat?

Amb la renúncia de l’històric director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, el passat 3 de febrer, van multiplicar-se els rumors sobre una possible pressió governamental cap als propietaris del diari –l’empresa italiana RCS MediaGroup- per tal de rellevar el que s’havia convertit en una figura molesta. Les pèrdues econòmiques i un suposat boicot en publicitat institucional d’institucions governades pel PP –la mateixa Unidad Editorial va calcular una davallada de 14 milions d’euros només en aquesta partida- i de grans empreses amb estrets vincles polítics haurien servit “d’argument”.

Però paral·lelament, molta gent no especialitzada en el món dels mitjans de comunicació i les seves empreses se sorprenia que Ramírez no fos el propietari del diari que el mateix havia fundat el 1989. Per això és estrany que pràcticament ningú –a excepció de Pascual Serrano des de Público– hagi acudit a la biografia que el periodista José Díaz Herrera va escriure el 2009 i titulada Pedro J. Ramírez al desnudo.

Al llibre s’explica com El Mundo va ser presentat en els seus inicis com un “projecte col·lectiu i participatiu” amb més de 400 accionistes, cap d’ells amb una participació superior al 10% del capital i molts dels quals treballadors del mateix diari. Tot i que “en cap moment va tractar-se d’una cooperativa”, tal com remarca l’ex-responsable d’Internacional, Roberto Montoya, en una entrevista amb Pascual Serrano, i “un dels primers accionistes va ser Mario Conde”, es podria arribar a pensar que aquell era un diari en mans de periodistes i, per tant, independent dels interessos polítics o econòmics d’un grup empresarial més gran.

Però ja al 1991, el grup Rizzoli –després RCS MediaGroup- va adquirir-ne el 45% del capital i el 1998 Recoletos –editor de Marca i Expansión– entre un altre 20 i 30%. Els directius d’El Mundo, informats dels interessos d’aquest grups mediàtics, van anar comprant els seus paquets d’accions als treballadors de base que no tenien aquesta informació privilegiada a través d’una societat instrumental a un 200% del preu inicial. Més tard les revendrien amb un increment d’entre el 520% i fins i tot –en el cas del “nucli dur”, que van esperar fins el 2002 i 2003- un 1.900% de plusvàlua.

Així és com ho explica Díaz Herrera al seu llibre: “Molts periodistes aliens als tripijocs que movien Pedro J. Ramírez i Alfonso de Salas, la llista dels quals es faria interminable, van desprendre’s dels títols adquirits el 1989 i 1991 per a que ‘El Mundo fos seu’. En alguns casos endeutats fins a les celles per tal que ningú arrabassés a la societat el dret a rebre informació lliure i plural, forçats a vendre abans d’hora per que ningú va informar-los de les “trames” dels seus caps, el seu esforç es convertia a partir de 1998/1999 en un negoci de quatre espavilats”.

L’ex-periodista d’El Mundo i un dels afectats per la venda d’accions, Juan Carlos Escudier, arriba calcular en 2.000 milions de pessetes el que va guanyar Pedro J. Ramírez entre 1999 i 2003 amb la venda d’accions.

Amb aquests moviments, Ramírez, no només va guanyar molts diners, també va perdre el control efectiu del seu diari, tal i com s’ha vist ara. Només va mantenir un 1% de les accions sindicades amb les de RCS que són l’origen dels 20 milions d’euros amb els que s’ha xifrat –extraoficialment- la seva marxa d’El Mundo.

“La llibertat de mercat és un dels pilars de la llibertat d’expressió”, escriuria irònicament Escudier el 2008 en fer un perfil de Pedro J. Ramírez.