Serveix per a alguna cosa un consell professional?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El consell professional de TV3 va ser notícia per la seua dimissió fa unes setmanes en senyal de protesta pel tractament informatiu que va donar la cadena al conflicte laboral intern que està vivint en aquests moments. Segurament per molts, inclosos periodistes, més que la dimissió del consell, la notícia realment va ser que existís un “consell professional” –un òrgan format i elegit per periodistes que defensa la seua autonomia professional-. L’article “Vetllem perquè els periodistes puguin fer de periodistes”. Els consells professionals i l’existència d’estatuts de professionals –documents pactats entre empresa i periodistes que pretenen protegir l’autonomia dels informadors- són eines per afrontar el repte de la independència de forma col·lectiva. En un article anterior deia que creia “que massa vegades es fa recaure la garantia del dret a la informació exclusivament sobre l’ètica i els actes individuals dels i de les periodistes”. Pretendre que els periodistes s’enfronten individualment a totes les pressions que poden patir em sembla poc menys que il·lusori i, en realitat, afavorir que la “batalla” estiga perduda.

En la meua opinió, el que pot estar en qüestió d’aquests consells i estatuts no és la seua intenció que és plenament lloable. El dubte rau en si serveixen realment per a alguna cosa. En un país ple d’organismes consultius, assessors i recomanadors, fins i tot reguladors, que després no fan res i que no han impedit abusos, podrien fer-nos pensar que no serveixen per res a primer cop d’ull. Tot i que des de TV3 almenys s’hi confia, segons diu Raquel Ballabriga a l’article abans citat de Mèdia.cat.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Impulsats per les organitzacions professionals

De fet, les organitzacions de periodistes han treballat perquè hi haguessin estatuts i consells professionals als mitjans i perquè aquests permetessin organitzar els periodistes en la defensa d’un comportament ètic en el seu exercici professional. Estatuts que regulassen la relació informadors empresa i comitès que fessen informes o posicionaments sobre el que diuen els mitjans de comunicació on treballen els seus membres. Hi ha comitès a molts grans mitjans de comunicació com ara El Periódico, La Vanguardia, El Punt, Efe, etc. Tot i que no es creen sinó ho demanen els propis periodistes. I, si ens remetem als fets, això no passa fins que el mitjà no està suficientment consolidat i té una determinada dimensió. Això fa que siguen inaccessibles en moltes empreses informatives petites o mitjanes, ni per als freelance que són una gran part de la professió.

En el cas de TV3, tot i l’autoritat moral que poden tenir, les protestes del comitè professional i les vagues de signatures contra els blocs electorals –que informen dels partits en campanya electoral en proporció amb els vots rebuts en les eleccions anteriors i no amb l’interès informatiu- no han evitat que encara siguen vigents. Hi ha també exemples on l’existència d’aquestes eines han aconseguit èxits, ni que siguen petits, en l’àmbit de la deontologia professional. En l’altra banda, el cas més extrem és el de Canal 9. Va ser de les primeres televisions autonòmiques en tenir estatut i consell professional, cosa que no servir per res anys després, com és públic i notori.

Positius malgrat les mancances

Tot i les carències, per mi el balanç no és negatiu. Crec que és millor que n’hi haja consells i estatuts professionals i que existisca l’opció d’organitzar-los. No són, sent realistes, unes eines que puguen arribar la majoria de la professió, ni que garantisquen la seua autonomia. Tot i això, els comitès professionals permetent autoorganitzar-se en la defensa, ni que siga moral, del dret a la informació i fa ser conscients els periodistes de la seua funció social. I que la seua existència haja sortit a la llum pública, pel que ha passat a TV3, pot servir per generar un debat. Perquè l’altre gran problema és que no són gaire coneguts, ni tan sols dins de la professió. Ens cal, com a societat, més debat sobre com volem que siga la comunicació en democràcia. I en aquesta direcció, els consells i els estatuts professionals creen, o poden crear, referents positius com tantes altres eines i plataformes.

Potser el que necessitem és un estatut i un consell professional col·lectiu per a tots els informadors que emetés informes i posicionaments sobre la situació dels mitjans i que es difonguessen entre l’opinió pública, i que els polítics l’haguessen de tenir en compte. Probablement ajudaria a diferenciar els –legítims- interessos comercials de les empreses dels de la professió periodística. Permetria difondre les bones pràctiques i ens prestigiaria com a professió. De fet, coses així, i moltes més, eren les que es plantejaven al projecte de llei d’Estatut del Periodista Professional de fa uns anys.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019