Daejabo: la revolució desconeguda

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

De Corea del Sud en sabem que són uns estudiants magnífics i que la competència a la universitat i a la feina és ferotge per garantir persones la mar de preparades per als càrrecs de responsabilitat que han de fer avançar el país a la recerca del benefici perpetu. Curiosament, però, gairebé no ens hem assabentat d’una mobilització que va néixer a les universitats i que aviat va involucrar amplis sectors de la societat coreana.

Tot va començar quan un estudiant d’Econòmiques va penjar un cartell al taulell de la seva facultat on denunciava l’acomiadament improcedent de centenars de treballadors del ferrocarril en vaga, el suïcidi d’un pagès a causa del mobbing d’una companyia elèctrica que li volia ocupar terres i les maniobres de la presidenta del país per expulsar un polític de l’oposició que posava en dubte la seva legitimitat. Al final del cartell hi va escriure una pregunta: ‘Què, com us sentiu ara?’

Immediatament van aparèixer cartells similars –anomenats daejabo– amb tota mena de denúncies i narrant situacions que no apareixen als mitjans generalistes del país. El que va començar essent un fenomen universitari es va traslladar als centres de treball, als instituts i, finalment, al carrer.

La protesta apunta directament a la presidenta del país, Park Geun-hye, i ha pujat prou d’intensitat com perquè un home s’immolés a l’estil bonzo el primer dia d’aquest any mentre demanava la dimissió de la presidenta. La darrera entrada que es podia llegir al diari del protestant suïcida deia ‘Què, com us sentiu ara?’

La protesta ha tingut èxit, potser, perquè demostra que una societat reconeguda internacionalment per la seva formació pot ser, alhora, una societat interessadament desinformada. Resulta sorprenent llegir que molts dels joves que s’han implicat en la protesta desconeixien el fet que l’actual presidenta és la filla del militar i dictador que va ocupar el poder de l’any 1963 fins el 1979 (quan va ser assassinat pel cap dels seus propis serveis secrets).

Més enllà d’episodis concrets més o menys violents o més o menys frapants, l’essència de la proposta és ben simple: cada persona o col·lectiu que hi participa comparteix amb la resta de la societat informacions que té al seu abast i que sospita que no són prou públiques.

Les xarxes socials tampoc no n’han restat al marge i la plana de Facebook ‘Can’t be ok’, innacessible a hores d’ara, va arribar a comptabilitzar més d’un quart de milió de seguidors i va permetre que l’experiència s’hagi replicat a d’altres països asiàtics i americans.

Mentre tot això passa a Corea del Sud, als Països Catalans tenim el nostre daejabo particular en forma de l’Anuari Mèdia.cat que, una vegada més, aquest any 2014 serà possible gràcies a la bona feina de periodistes del Grup Barnils i de les persones compromeses amb el bon periodisme que els donen suport a través del micromecenatge.

Parafrasejant Pedrolo, la lliçó de tot plegat és simple i alhora molt útil per a tota la professió: és molt senzill, digueu el que sabeu.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.