Scoperta della Catalogna

És un periodista bregat en mil batalles, incloses les dels Balcans. Un periodista d’aquests que ja han fet tots els papers de l’auca a la redacció d’un diari i ara ocupen un càrrec que els estalvia d’anar de conferència de premsa en conferència de premsa. En aquest cas, el de responsable de l’àrea internacional. És un italià del nord, sorneguer, aparentment malfiat o potser només escèptic, i elegant, és clar.

Arriba a Catalunya amb un barret al cap i unes quantes idees preconcebudes sobre el moviment sobiranista. A Barcelona només hi ha estat de vacances. Diu que ja sap que Catalunya no és com la Padània i Convergència i Esquerra no són la Lega Nord, però en el fons sospita que poc n’hi falta. El seu objectiu: entendre quins altres motius hi ha al darrere, més enllà dels econòmics. El seu objectiu i el nostre.

Al cap de 48 hores ha parlat amb acadèmics, amb empresaris, amb gent de l’ANC i amb la Muriel Casals, amb periodistes catalans, amb el el president Mas i amb el conseller Mas-Colell. Ha escoltat, ha fet preguntes i ha ensumat. Els bons periodistes també ensumen. Abans de tornar cap a Milà em mira i diu: “El secret és que això és un procés positiu: no aneu en contra de ningú, aneu a favor”. I afegeix: “A més, és del tot inclusiu: tothom qui vulgui en pot formar part, fins i tot els espanyols i els estrangers”. La conclusió li surt dels llavis juntament amb un somriure que dibuixa certa sorpresa: “De fet, si jo vingués a viure aquí i ho volgués, seria català com vosaltres!”.

Eccolo qua, feina feta.