Fi de la cita

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La competitivitat és un dels elements que defineix el periodisme. En aquesta llei de la selva juguem a fer caure el rival buscant aquella informació única que ens diferenciï de la resta i que, sobretot, haurà de ser publicada de manera veloç. Hem convertit l’ofici en un carnaval de sospites, esbroncades, tensions i malestars per culpa d’un zel excessiu cap al veí que, alguns cops, creua la frontera del ridícul. He arribat a veure professionals perseguir col·legues d’altres mitjans per controlar les notes que prenen, les preguntes que fan o els passos que donen, no fos cas que s’esmunyissin per algun racó en busca d’una anècdota informativa que els coronés. No estic dient ni que la competència sigui dolenta ni que els periodistes hagin de treballar amb la tranquil·litat d’un diputat perquè l’ofici porta inherent unes exigències que no conjuguen amb termes com calma, conciliació o directament, vida normal, però sí que cal encarar la feina amb el tot respecte que es mereix i que tan sovint demanem.

El tema de les cites és un bon termòmetre per saber el nostre grau de compromís amb la professió, que la veiem maltractada precisament per aquest fet quan fullegem diaris o escoltem butlletins. Amagar la font principal de la informació no ens fa ni més creïbles ni més respectuosos, just al contrari. Citar al periodista o al mitjà que ha fet la informació ens beneficia. Destaco tres punts:

– Honestedat: En aquest cafarnaüm informatiu que trobem a la xarxa i als quioscos els mitjans que citen les fonts s’apropen al ‘client’. Donar la referència periodística és sinònim d’explicar un fet tan lògic com és la impossibilitat d’arribar arreu. ‘No puc cobrir-ho, però aquell mitjà sí que ho ha pogut fer i d’aquell acte, n’ha dit això’. El lector es mereix que les coses es diguin clares i nosaltres tenim l’obligació de treballar en aquest sentit.

– Credibilitat: Citar és no enganyar. Fer-ho vol dir que al lector o a l’oient no li vols fer passar bou per bèstia grossa fent-li creure que allò que expliques ha sortit de la teva redacció. A l’hora d’encarar la informació, el públic ha de tenir clar com ha estat feta aquella noticia, i això no et debilita malgrat que molts puguin pensar-ho. Ara que a Internet tot sembla que hagi estat fet per art de màgia, citar puntua i es valora.

– Respecte: No serveixen de res les reunions i trobades entre periodistes si després no s’aplica la defensa de l’ofici cada dia. Perquè si la font és per qui se la treballa, la noticia també té propietat, i com a companys no tenim cap dret a negar-la. Fer-ho és saltar-se la deontologia per major indignació del col·lega que s’ha treballat el tema. La feina ben feta es reconeix i es paga. Diners potser no en tenim, però d’ètica sí, que és gratuïta.

Aquestes praxis que es defensen a l’hora d’abordar les informacions són perfectament aplicables també a les fotografies. Els fotògrafs s’han d’incloure en aquesta reivindicació potser fins i tot amb més motiu atenent que el tractament de les imatges potser encara està més devaluat que l’ús que se’n fa de la informació. Desenes de professionals posen el crit al cel al veure que la seva obra s’utilitza per il·lustrar pàgines i cartells de tota mena i condició sense la més mínima pregunta. En aquest punt, la llibertat de moviments que ofereixen les xarxes ens juga a la contra a l’hora de defensar el nostre ofici, i cal que siguem nosaltres els primers que el posem en valor cada dia. Fem-nos competència, però amb aquest mínim Fair Play de citar. Ei, si pot ser…

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.