Salvador Puig Antich: encara?

Aquest passat diumenge 2 de març ha fet 40 anys de l’assassinat, via execució al garrot vil, de l’activista llibertari Salvador Puig Antich. La foscor informativa amb què tostemps s’ha comunicat aquesta violència de les darreres hores del franquisme amb Franco (ara encara som en el franquisme, però sense Franco) es comença a aclarir ara, fins i tot amb una demanda de revisió judicial que s’ha obert a l’Argentina, perquè els tribunals del Regne d’Espanya mai no han admès haver errat en la condemna a mort d’aquell lluitador.

El transfranquisme, al qual encara ens deixem sotmetre –això que en diuen «democràcia»–, va canviar, pel que fa al sistema carcerari, les condemnes de mort i la repressió flagrant per les condemnes perpètues encobertes, els sistemes d’aïllament, la dispersió de presoners, la tortura amagada, els suposats «suïcidis» i la no menys suposada reinserció… Alguns dels botxins d’antuvi ara són demòcrates de tota la vida disfressats de buròcrates, psicòlegs, pedagogs, treballadors socials… i, fins i tot, periodistes.

Pel que fa a la llibertat d’informació i de comunicació, des de les clavegueres de l’Estat (central o autonòmic) es persegueix periodistes pel fet de fer la seva feina o se’ls encalça judicialment per haver dit veritats incontestables. Es vigila els ciutadans des de tots els racons i se’ls pretracta quasi com a delinqüents pel fet de protestar o opinar de forma diferent al pensament únic que estenen els mitjans de comunicació de massa addictes al règim de torn.

Han passat 40 anys de d’aquell fatídic matí del 2 de març en què van matar en Salvador Puig Antich. El senyal inequívoc que pràcticament res no ha canviat, que som tractats, encara, com un poble vençut, que s’ha d’agenollar tothora davant del vencedor, és que no es pot revisar la sentència que el va dur al garrot, com tampoc no es pot revisar la del president Lluís Companys i tantes altres de milers dels nostres compatriotes que van morir, precisament, per la justícia i la llibertat.

La nostra responsabilitat, allà on siguem, serà no solament no oblidar-los sinó informar-ne sempre que puguem des de la més estricta justícia i llibertat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019