Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que en ell apareix fa referència a la data de la seva publicació.

Aquest informe analitza la cobertura que va fer-se el mateix dia i els immediatament posteriors dels atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid, dels quals se’n commemoraran els deu anys la setmana vinent. L’estudi analitza les reaccions que van suscitar entre la premsa escrita –tant d’àmbit estatal, català com basc- en els seus espais editorials.

Autora: Sílvia Cabezas d’Alcalà

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

 

Introducció

L’11 de març de 2004, tot just a quatre dies de la celebració de les eleccions espanyoles, Madrid es va despertar amb una tràgica notícia que canviaria el rumb polític. A primera hora del matí es van succeir una cadena d’atemptats per explosió de motxilles bomba, a diferents trens de rodalies. Un dels més punyents afectà a un comboi a la seva arribada a l’estació d’Atocha. Minuts més tard, van esclatar nous artefactes en d’altres trens que unien poblacions perifèriques de la capital. Estacions com la d’El Pozo del Tío Raimundo o Santa Eugenia també van patir circumstàncies semblants. Bona part de les víctimes eren els passatgers habituals d’un dia feiner (treballadors i estudiants). El balanç fou de 199 morts i 1.463 ferits de diversa gravetat.

Les redaccions dels principals diaris es van posar a treballar d’immediat amb la notícia i alguns d’ells van treure a mitja tarda de l’11-M edicions especials. Aquest fou el cas d’El Periódico, El País, El Mundo i l’Abc. En els seus respectius editorials assenyalaven a ETA –amb major o menor prudència- com autora dels atemptats. En aquest sentit, cal recordar les trucades efectuades pel president espanyol en funcions José María Aznar als directors d’aquests diaris, poc abans de tancar les seves edicions, per assegurar-los personalment que darrere de l’autoria només s’amagava el terrorisme basc. Així ho relatava el periodista Pepe Rodríguez a “11-M. Mentira de Estado. Los tres días que acabaron con Aznar” (2004, pàg.78):

“(…) Al escuchar que persistía la duda sobre la autoría del atentado en boca del director de un periódico de gran tirada –y, además, de Catalunya, en donde el PP temía un descalabro electoral a causa de lo pésimamente que había gestionado la relación política y personal con los líderes y el pueblo catalán-, alguien pulsó la alarma y apenas unos minutos después Aznar en persona ya estaba actuando de bombero. (…) el presidente Aznar, seguro de saber lo que pasaba por la cabeza del periodista, le espetó a Antonio Franco –director d’El Periódico-, a través del teléfono, sin más preámbulos: «No te equivoques, Antonio, ha sido ETA, te lo digo desde la información que tengo, desde la investigación, desde los antecedentes de ETA y desde todo lo que los servicios que trabajan sobre el terreno nos están proporcionando. No tengas ninguna duda, es ETA. Lo que dice Otegi es una intoxicación que forma parte de la logística del atentado». (…) EL PERIÓDICO cerró su edición extra a les 14.00 horas. En su portada tituló «El 11-M de ETA»”.

Mostra d’aquesta influència inicial, exercida pel president espanyol envers alguns directors de premsa, són els següents titulars de portada publicats el mateix dia 11 de març:

  • “EL 11-M de ETA”, El Periódico-Edició Especial
  • “Matanza de ETA en Madrid”, El País-Edició Especial

11-MPel que fa a la reacció política tampoc es va fer esperar: el lehendakari Juan José Ibarretxe va comparèixer públicament per condemnar l’atemptat, tot apuntant l’autoria d’ETA. Gairebé una hora més tard, el dirigent de l’esquerra abertzale Arnaldo Otegi apareixia per negar que ETA hi fos al darrere i responsabilitzava de les accions a la “resistència àrab”. Per la seva banda, el ministre espanyol d’Interior Ángel Acebes en cada una de les seves aparicions davant la premsa per informar sobre la investigació policial, donava prioritat a “la línia etarra”, deixant en un segon pla la “pista islàmica” –malgrat la troballa d’una furgoneta robada, a l’interior de la qual hi havia una cinta de casset en àrab i d’altres proves-. Alhora, la ministra d’Exteriors Ana Palacio envià un telegrama a totes les ambaixades confirmant la tesi que apuntava a la “banda armada basca”. Fins i tot, el govern espanyol va aconseguir que el Consell de Seguretat de l’ONU assenyalés ETA. No obstant, el dia va finalitzar amb la reivindicació de l’atemptat per part d’un presumpte grup islamista, des de Londres.

L’endemà, ETA desmenteix a través d’una trucada al diari basc Gara i a la televisió Euskal Telebista (ETB) que tingués cap responsabilitat sobre els atemptats de l’11-M. Però, des de l’executiu espanyol, el ministre Acebes insistia que la prioritat de la investigació continuava sent ETA. El 13 de març, durant la jornada de reflexió, Acebes va informar sobre les detencions. Tanmateix, continuava defensant la “hipòtesi etarra”, si bé afirmava que la massacre podria ser obra conjunta de l’organització basca i la banda islàmica. En canvi, des de l’emissora de ràdio Cadena SER s’apuntava que segons fonts del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) la hipòtesi que prenia més força era la d’Al-Qaida. A mitja tarda, alguns grups de persones, convocades a través de missatges de mòbil i de correus electrònics, es van dirigir a les seus del Partit Popular a diferents ciutats per exigir “la veritat” sobre l’autoria dels atemptats. A les 19.40h Al-Qaida reivindicà l’atemptat per mitjà d’una cinta de vídeo, dipositada a prop d’una mesquita de la capital espanyola. Fou la cadena de televisió Telemadrid qui va rebre una trucada sobre aquesta informació. A les 21.15h el candidat a la presidència pel Partit Popular, Mariano Rajoy denunciava les manifestacions davant les seus de la seva formació per considerar-les “il·legals” i “il·legítimes”. Ara bé, els comicis a la presidència del govern espanyol, celebrats el diumenge 14, varen transcórrer sense incidents amb una participació massiva. El candidat socialista José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar contra pronòstic les eleccions.

 

Esquema tècnic

11-MEl període analitzat abraça els dies 11, 12, 13, 14 i 15 de març de 2014, amb l’objectiu d’esbrinar quin va ser el comportament de la premsa escrita espanyola, basca i catalana respecte d’aquells atemptats. I, així, poder demostrar el grau de connivència entre les principals capçaleres i la tesi defensada pel govern en funcions del Partit Popular, presidit per José María Aznar. El fet que s’hagin escollit diaris editats des de diferents punts de l’Estat, serveix a l’estudi per contraposar visions i relats dispars. El contrapunt a les edicions de Madrid l’aporten diaris escrits des del Principat i Euskadi. D’altres rotatius, editats a Catalunya, però d’àmbit estatal, com ara La Vanguardia o El Periódico es veuen més condicionats per l’agenda marcada des de la capital espanyola.

Les unitats d’anàlisi són els editorials: els seus titulars i el contingut del text. El mètode emprat ha estat qualitatiu per mitjà d’un exhaustiu buidat de frases significatives que serveixen per definir el posicionament ideològic de cada rotatiu i, fins a quin punt, alguns d’ells, allunyats del ideari governamental, “tanquen files” davant d’allò que consideren un afer d’Estat. També assenyalar que en alguns moments d’aquest breu informe se citen alguns titulars de portada per il·lustrar el paper social dels mitjans. I, a més a més, a tall conclusiu l’informe fa referència a les reaccions periodístiques d’un mitjà de comunicació –El Mundo-, presumiblement afí al Partit Popular, artífex de l’anomenada “teoria de la conspiració”. Una teoria alimentada des de 2004 fins a 2007 arran del “macro-judici de l’11M”.

 

Anàlisi dels editorials de premsa escrita

1. La hipòtesi d’ETA

Seguint la hipòtesi oficial, les reaccions prematures dels editorials “Nuestro 11-S” d’El Mundo, “11-M” d’El País, “Nada será igual” d’El Periódico, “Con España, con la Constitución, con las víctimas” de l’Abc (tots ells de les edicions especials de la mateixa tarda del dia 11) i “Terror sin límites” de La Vanguardia (del 12 de març) coincidien en els següents arguments: En primer lloc, constataven la debilitat del grup armat basc fruit dels èxits policials. Una feblesa, però, que paradoxalment s’hauria traduït en la darrera acció violenta, tot actuant com un últim cop d’efecte. I, en segon lloc, es feien ressò de les informacions facilitades pel ministeri d’Interior sobre l’intent d’ETA de protagonitzar una “matança” semblant a l’estació de Chamartín de Madrid, durant el Nadal de l’any anterior. Això explicaria la voluntat de l’organització etarra de dur a terme un atemptat d’aquestes magnituds i reforçaria la principal via d’investigació del govern.

2. Responsabilitats polítiques a líders catalans i bascos

A l’apartat de les responsabilitats polítiques, El Mundo i l’Abc no dubtaven a culpabilitzar el líder republicà Josep-Lluís Carod-Rovira –l’afer Carod i l’anunci a principis d’any de la treva de la violència a Catalunya- i el lehendakari Juan José Ibarretxe. Pel que fa al primer dirigent, l’editorial especial d’El Mundo exigia la retirada de la seva candidatura a les eleccions del 14 de març i demanava a Maragall i, de retruc a Zapatero, la ruptura del govern tripartit: “No es, por tanto, aventurado interpretar que ETA ha pretendido subrayar su magnanimidad hacia Cataluña con este terrible atentado contra los ciudadanos madrileños. Si la banda no hubiera vuelto a actuar, de poco o nada valdría su gesto en Cataluña, que quedaría realizado por su ferocidad en Madrid, representación mítica del centralismo opresor según el discurso nacionalista”.

En el cas d’Ibarretxe, la petició es concretava en la retirada del seu “pla soberanista”. Si bé des d’aquest diari s’elogiava la condemna ràpida i contundent del lehendakari envers aquests atemptats, considerava que la repulsa esdevindria “paper mullat” si no feia marxa enrere en els seus posicionaments. L’edició especial de l’Abc anava més enllà: “(…) llegó el momento de decirle a los nacionalismos que se han acabado los tributos al terrorismo. Que las balas y las bombas matan, pero las palabras, los discursos y los planes también aprovisionan a los terroristas. Que es la hora de la lealtad constitucional, sin reservas ni condiciones, sin más apelaciones a la mentira histórica ni al manoseo de la Constitución. Que no hay sitio para más planes de autodeterminación en los que ETA se reconforta, ni más reuniones para clases de geografía terrorista. Esto es lo que deben entender los nacionalismos y lo que se les debe hacer entender de forma clara y definitiva”.

La Vanguardia amb un altre to i des de Catalunya condemnava la fi de les accions etarres al nostre país i feia una crida a la solidaritat dels catalans envers els madrilenys (“Civismo maduro”, 13 de març). Altrament, tots els diaris reclamaven la unitat dels “demòcrates” per fer front a la violència. Per l’Abc, però, caldria excloure’n els “ambigus”, “còmplices” i “rendistes” del terrorisme per tal d’acabar “amb aquest permanent cop d’Estat”. En canvi, El Periódico, El País i l’Avui coincidien en la necessitat de reeditar un pacte “contra el terror” sense cap mena d’exclusió. L’Avui (“Contra la barbàrie”, 12 de març) sostenia que els pactes “no poden ser una excusa per estigmatitzar legítimes aspiracions democràtiques”, sinó que “han de servir com a plataforma d’unió i com a arma eficaç contra la brutalitat”.

3. L’endemà dels atemptats, el discurs d’alguns editorials introdueix novetats. La hipòtesi d’Al-Qaida adquireix versemblança i la diana de les responsabilitats polítiques canvia radicalment.

La troballa d’una furgoneta a la localitat d’Alcalá de Henares amb detonadors i una gravació en llengua àrab apuntava cap a una altra hipòtesi: el terrorisme islàmic i Al-Qaida. L’editorial d’El Mundo del 12 de març titulat novament “Nuestro 11-S”, sense entrar en contradicció amb allò exposat el dia abans, puntualitzava: “Todavía no es posible pronunciarse categóricamente sobre cuál de estas dos alternativas –ETA o Al-Qaida- explica lo que sucedió ayer en Madrid, aunque la autoría de Al Qaeda va creciendo en verosimilitud por la coherencia de lo ocurrido con su desbocado afan sanguinario”. Al mateix temps, des d’aquest diari, juntament amb El País, no es descartava una tercera hipòtesi: una aliança entre el terrorisme basc i grups armats islamistes. Ara bé, l’editor manifestava les seves reserves afirmant que “no nos parece plausible esta asociación entre banda marxista-leninista y unos fanáticos islámicos”. El País (“11-M”, 12 de març), per la seva banda, també creia que la hipòtesi d’Al-Qaida adquiria versemblança, mentre que una possible coalició “terrorista islàmica i etarra” acabaria confirmant la profecia que tots els terrorismes són iguals, defensada pel tàndem Bush-Aznar: “Si así fuera, será un tipo de profecia que se cumple a sí misma y que arrastra en cuanto a responsabilidades a quienes las profieren”.

11-MA diferència de l’Avui, en el seu editorial “Contra la barbàrie”, que apel·lava a la prudència “mentre l’autoria del magnicidi no sigui determinada”, El Mundo insistia en el fet que les conseqüències polítiques “canvien radicalment en funció de quins siguin els responsables dels atemptats”. En el cas que finalment sigui Al-Qaida l’autora de la matança, El Mundo opinava que el ministre d’Interior Ángel Acebes hauria comès “un grave error al precipitarse y dar por sentado que ETA era culpable de la acción (…) se podría dudar del buen juicio demostrado por el ministro del Interior, pues cobraría fundamento la sospecha de que en alguna ocasión ha llegado a anteponer sus prejuicios a los datos objetivos que deben guiar la lucha antiterrorista”. De forma semblant es pronunciava El Punt (“La tragèdia de Madrid”, 12 de març) a l’hora de qüestionar la tasca realitzada fins el moment pel ministre Acebes: “Quan el ministre del qual depèn la seguretat de l’Estat diu una cosa, és que n’ha d’estar segur” i en aquestes ocasions “no ha de fer campanya electoral”. A més a més, l’editor es mostrava crític amb Ángel Acebes per haver acusat ETA de la tragèdia tot posant en perill l’eficàcia de la lluita antiterrorista i invalidant el seu diagnòstic sobre l’afebliment de l’organització.

Paral·lelament, El País desitjava que no s’hagués produït cap ocultament ni manipulació informativa per part del govern, a pocs dies dels comicis legislatius. La reivindicació dels atemptats per part d’un grup islàmic anomenat Brigades Abu Hafs al-Masri, en el diari àrab Al-Quds-Al-Arabi de Londres, significava una venjança per la participació de l’executiu espanyol, aliat de Bush, al conflicte bèl·lic a l’Iraq. La Vanguardia, l’Avui, El Punt, El Periódico, El País i El Mundo suggerien de forma diferent que “si això es demostrés implicaria una nova amenaça terrorista per Espanya” (“Un abans i un després de l’11-M”, El Periódico, 12 de març). Segons paraules d’El Mundo, “Si fuera así, se podría decir que antes teníamos un problema con ETA y ahora tendríamos dos con la aparición en escena de Al Qaeda”. Mentre que El Punt afegia: “La guerra de l’Iraq, a la qual el govern espanyol va donar suport, no ha ajudat a solucionar els problemes pels quals es va declarar. Més aviat els ha agreujat, com es va veure ahir, quan pot haver quedat en tràgica evidència la política internacional d’Aznar”.

4. La Vanguardia, Abc i La Razón en defensa de la gestió del govern: “no hi ha indicis d’ocultació, opacitat o desinformació per part de l’executiu”.

La Vanguardia (“Civismo maduro”, 13 de març), per exemple, no posava en dubte la credibilitat del ministre Ángel Acebes i apuntava que la incertesa sobre l’autoria de l’11-M havia creat desconfiança entre l’opinió pública. Alhora, aquesta línia editorial negava, per poc creïble, el supòsit que des del govern Aznar s’ocultés informació per motius electorals. Per l’Abc (“España contra el terror”) i La Razón (“España unida”), l’executiu no havia eludit cap de les seves responsabilitats en aquest afer i les informacions transmeses havien estat coherents. Segons l’Abc, el ministre d’interior havia estat en tot moment “realista” i “prudent”: “Cautela porque Acebes ha insistido en que no se descarta la autoría de ninguna organización, asumiendo el riesgo de la incertidumbre. Realismo, porque señalar a ETA como primer sospechoso del atentado múltiple no es ninguna temeridad, sino la constatación de meras obviedades (…) El que quiera, que compare el crédito del Gobierno de Aznar con el crédito que merece ETA y, bajo su responsabilidad, que decida quién creer (…)”.

Si bé l’Abc continuava donant prioritat a la hipòtesi d’ETA, La Razón opinava que era el moment de deixar treballar a les Forces de Seguretat en comptes de donar credibilitat als rumors. En aquest sentit, el seu editorial optava per no reflexionar sobre quines podien ser les conseqüències electorals del 14-M en funció de l’autoria dels atemptats: “(…) Si los islamistas no han atentado hasta ahora en España ello no les hace menos asesinos ni su actitud merece un desprecio menor. Y lo mismo ocurre en caso contrario: si ETA no tuvo parte en la masacre, tampoco su organización criminal dejaría de serlo un ápice (…)”. El Mundo, per la seva banda, elogiava els èxits d’Aznar en el terreny de la lluita antiterrorista –malgrat els fets dels últims dies- i apostava obertament pel continuisme que representava el candidat del Partit Popular, Mariano Rajoy. Ara bé, a diferència de La Razón, El Mundo creia oportú que l’electorat sabés quina era l’evolució de les investigacions per anar ben informat a l’hora d’anar a votar.

Així doncs, durant el dia de reflexió, el 13 de març, els editorials d’El Mundo (“Si no hubiera un mandato claro, gobierno de gestión PP-PSOE”), Abc (“Jornada de irreflexión”) i La Razón (“Votar libres e informados”) compartien una mateixa línia argumentativa: en primer lloc, eren conscients que la investigació que prenia cada cop més força era la d’Al-Qaida, encara que La Razón insistia en una possible participació d’ETA a la matança, encara per descobrir. En segon lloc, no posaven en dubte l’eficàcia, l’honradesa i la transparència del govern Aznar en la gestió de l’11-M. D’aquests tres diaris, només El Mundo va qualificar les primeres declaracions de l’executiu, atribuint la responsabilitat a ETA, d’imprudents i precipitades. Tanmateix, ho intentava justificar apel·lant a l’impacte emocional de la massacre. I en darrer lloc, acusaven a l’oposició d’esquerres i a la Cadena Ser d’“intoxicar”, “estimular” i “manipular” els ciutadans concentrats davant les seus del Partit Popular, especialment a Madrid i Barcelona. A més a més, consideraven que les protestes eren ”antidemocràtiques”.

5. El Periódico, El País, l’Avui, El Punt, Deia i Gara aporten el contrapunt als discursos més oficials. Segons ells, el govern dosifica la informació en benefici propi de cara a les imminents eleccions.

Per una banda, com posava de manifest l’editorial “Vot entelat de desconfiança” de l’Avui (14 de març): “a mesura que han anat passant les hores s’ha anat escampant la sensació que l’executiu que presidia José María Aznar actuava exclusivament atenent a les seves obsessions patriòtiques i als seus interessos electorals. Ha fet tot l’efecte que poc li importava la veritat, si aquesta veritat no encaixava en els seus esquemes”. D’altra banda, tots aquests diaris acusaven el govern popular d’“irresponsable”, per basar les seves declaracions en “indicis i conviccions” i no pas en proves. L’Avui, però, anava més enllà. Resumia l’actuació de l’executiu en dues paraules: “inconsciència” i “deliri”. Al mateix temps, es qüestionava la insistència de l’executiu a defensar com a hipòtesi principal l’autoria d’ETA i la seva resistència a admetre d’altres responsables del crim. Una resistència que per El Periódico i l’Avui esdevenia xocant, tenint en compte les notícies en sentit contrari que arribaven de l’àmbit internacional.

Relacionat amb això, El País en el seu editorial “Después de la matanza” (13 de març) exposava el seu desacord amb l’actitud del ministre Acebes qui en una de les seves compareixences –el mateix dia dels atemptats- desqualificà de “miserables” a tots aquells que posessin en dubte l’autoria del terrorisme basc. L’editorial “Informació governamental sota sospita” d’El Punt (13 de març) suggeria la possibilitat que el govern estigués “dosificant la informació en benefici propi del Partit Popular abans de les eleccions del diumenge” i afegia que des d’un punt de vista polític, “no és el mateix que l’atemptat sigui obra d’ETA que d’Al-Qaida”. Així doncs, pel govern Aznar reconèixer la possible autoria d’Al-Qaida era, segons l’opinió d’aquest diari, “claudicar” en relació amb totes aquelles veus contràries a la guerra a l’Iraq. En definitiva, la prioritat en aquells moments –sostenia l’editor- era esbrinar la veritat, “perquè seria escandalosament reprovable que el govern utilitzés la informació per no perjudicar les perspectives electorals del PP”. Per últim, des d’aquest diari es posava èmfasi en el fet que “si el responsable de la massacre fos ETA, no seria menor el fracàs d’un govern que ha posat la lluita antiterrorista com a prioritat i que ha assegurat que l’organització estava pràcticament inoperant”. En resum, i segons paraules de l’editorial “La hipòtesi d’ETA i la hipòtesi d’Al-Qaida” d’El Periódico (13 de març), s’exigia al govern espanyol que digués la veritat sense demorar la informació. D’això en podia dependre el vot dels ciutadans. Dit d’una altra manera, El País escrivia: “el millor homenatge que es pot fer a les víctimes és el coneixement i la divulgació de la veritat”.

Des del País Basc, Deia a “Explicaciones insuficientes…” (13 de març), qualificava d’insuficients i sospitoses les informacions que oferien el president Aznar i el seu ministre de l’Interior, Ángel Acebes. El seu afany de persistir en la hipòtesi d’ETA no era prou convincent, tenint en compte el comunicat de l’organització desmentint l’autoria dels atemptats. En “Votad, votad, votad” (13 de març), l’editor exigia tranparència al cap de l’executiu, al·legant que “els ciutadans tenim dret a saber la veritat”: “(…) Tiene la obligación de tratarnos como ciudadanos y de respetarnos. Y nosotros, los ciudadanos, tenemos el derecho a exigir plena transparencia en el comportamiento de los responsables políticos. Porque a estas alturas, y con independencia de que todo terrorismo es execrable, a nadie se le oculta que las repercusiones políticas y electorales del atentado de Madrid serán diferentes en función de quiénes sean los responsables de la monstruosidad”.

De forma semblant a Deia, l’editorial “Un juego irresponsable” (13 de març) del diari Gara recordava que ETA havia desmentit en un comunicat la seva responsabilitat en els atemptats. Malgrat això, la insistència del ministre d’Interior, Ángel Acebes, a vincular l’organització armada basca amb la matança de Madrid: “(…) Volvía a quedar en evidencia así el juego irresponsable que el Gobierno español está manteniendo en relación a la autoría de la masacre del 11-M. (…) En ese contexto dramático, el Gobierno español ha estado dosificando los datos de la investigación de una manera que no hace habitualmente. (…) a pesar de la reivindicación a ‘Al-Quds Al-Arabi’ , el Gobierno español ha pretendido mantener la ficción de que la organización vasca sería la principal sospechosa del atentado”. I concloïa que el govern d’Aznar “(…) ha estado manipulando a una población dolorida por mero interés político, probablemente por un mezquino cálculo electoral”. Tanmateix, Gara matisava, en clara al·lusió a les declaracions del lehendakari Juan José Ibarretxe en la seva compareixença que: “(…) También otros dirigentes institucionales y políticos más cercanos han tratado de obtener réditos políticos de estos hechos, dando en algunos casos certificado de oficialidad a lo que no eran más que sus propias deducciones, tan personales como interesadas. No cabe olvidar que hubo líderes que apuntaron a ETA antes de que el propio Ministerio del Interior hiciera ningún tipo de comentario”.

6. Dia de reflexió electoral: anàlisi de les mobilitzacions ciutadanes

11-MEls editorials publicats durant la jornada de reflexió, el 13 de març, compartien dos grans missatges adreçats al conjunt de la ciutadania: el primer d’ells aplaudia les mostres de civisme i solidaritat de totes aquelles persones que van assistir a les diferents mobilitzacions convocades pel govern central arreu de l’Estat el dia abans. L’Avui (“Un canvi profund i indispensable”) i El Punt (“Informació governamental sota sospita”) es feien ressò de la polèmica originada pel lema de les concentracions. L’eslògan “Con las víctimas, con la Constitución, por la derrota del terrorismo”, establert pel govern central, era incapaç –segons el diari comarcal- “d’unir a tothom sota un lema assumible per diferents sensibilitats”. Al mateix temps, l’Avui considerava que si finalment els autors de la massacre eren grups islàmics, apel·lar a la Constitució espanyola per condemnar els atemptats tenia poc sentit. Si bé per El Periódico (“La hipòtesi d’ETA i la hipòtesi d’Al-Qaida”) la resposta social en aquestes manifestacions fou qualificada de “meravellosa” i “total”, alhora condemnava la “intolerància d’una minoria” a Barcelona envers els dirigents populars Josep Piqué i Rodrigo Rato. I el segon dels missatges esdevenia una crida a la participació electoral. Hi havia unanimitat entre la premsa a l’hora de demanar l’exercici massiu del dret de vot, com a instrument de rebuig del terrorisme i d’enfortiment de la democràcia. No obstant, es podien entreveure discrepàncies interpretatives en relació amb la gestió política dels atemptats, efectuada per l’executiu.

Les concentracions davant de les seus del Partit Popular i la mort d’un forner a Pamplona a mans d’un policia, per no haver cedit a posar un crespó negre al seu aparador, a mitja tarda, i les sorprenents reaccions polítiques del vespre van fer del dia de reflexió una jornada si més no atípica. Davant d’aquests fets, l’editorial “Eleccions en un moment dur, tens i amb polèmica” d’El Periódico (14 de març) constatava que la reacció ciutadana –organitzada a través dels mòbils i dels correus electrònics- s’explicava per la seva “incredulitat” envers la versió oficial sobre l’autoria del crim: “La feblesa de la ràpida atribució del crim a ETA, quan ETA n’ha desmentit l’autoria i no hi ha proves de la seva implicació, i quan Al-Qaida sí que el va assumir, ha enrarit i crispat l’ambient”. En aquest mateix sentit s’expressava l’editorial d’El País titulat “Más que nunca: a las urnas, ciudadanos” (14 de març), després de les primeres detencions que reforçaven la hipòtesi del terrorisme islàmic. No obstant, es mostrava en desacord amb alguns dels manifestants que acusaven, segons el seu parer, de forma “irresponsable” el govern dels atemptats a Madrid. En canvi, La Vanguardia amb el seu editorial “Votar con dolor” (14 de març) adoptava una postura més aviat prudent: “(…) la detención de cinco ciudadanos de origen marroquí e indio presuntamente relacionados con el atentado, da un notable giro a la investigación. Esto no prejuzga nada, pero, indudablemente, constituye un dato revelador. Habrá que confiar, pues, en la labor de los cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado, porque no parece probable que esta atrocidad se reivindique de manera fehaciente y definitiva (…) no hay más remedio que esperar”.

7. Jornada electoral i reaccions periodístiques envers l’alternança política.

Les eleccions celebrades el 14 de març amb el triomf inesperat del candidat socialista a la presidència espanyola, José Luis Rodríguez Zapatero va capgirar l’actual situació política. Els editorials (tots del 15 de març) “Un canvi històric (i necessari)” de l’Avui, “Una rebel·lió democràtica contra un mal estil polític” d’El Periódico, “Vuelco electoral” d’El País Catalunya, “La catalanització de la política espanyola” d’El Punt, “Catalunya aconsegueix el canvi de govern” d’El 9 Nou i “Rebolcada política a Espanya” del Diari de Girona, entre d’altres, mostraven la seva satisfacció per la derrota del Partit Popular i pel vot de càstig de l’electorat a la gestió de José María Aznar. Els resultats dels comicis no només evidenciaven la pèrdua de la majoria absoluta dels populars –obtinguda quatre anys enrere-, sinó també el seu retorn a l’oposició parlamentària. Un fracàs que s’explicava, segons l’opinió unànime d’aquests diaris, per l’actitud de “prepotència”, “autoritarisme”, “manca de diàleg” i “crispació” del Partit Popular durant la seva darrere legislatura –20-J, Prestige, atac als nacionalismes basc i català i criminalització de la dissidència-. Una supèrbia agreujada, els últims temps, arran de la guerra a l’Iraq. Ara bé, la irrupció en la campanya electoral dels atemptats de l’11-M havia influït en el vot dels ciutadans. Més que els atemptats en sí, la posterior gestió del govern, amagant informació de forma partidista havia esdevingut un factor clau en els resultats. En aquest sentit, tant El Periódico com El Punt utilitzaven en els seus editorials l’expressió “rebel·lió democràtica” per descriure el 14-M.

A Euskadi el diari Deia (“La mentira”, 16 de març) titllava de “maniobra perversa” l’actuació de José María Aznar i es felicitava per la resposta ciutadana a tantes hores de “falsedats”, “negació de l’evidència” i “despreci envers els electors”, que no només atià el govern, sinó també els seus mitjans de comunicació afins: “(…) Pero la gente reaccionó. Primero algunos salieron a la calle a exigir responsabilidades. Después, y con el voto, castigaron el descaro y la mentira. (…) Por eso Aznar, que quiso irse elegantemente de la vida política, no se marcha. Lo han echado. Y con él tendrán que irse, aunque pronto veremos los chaquetazos acostumbrados, los escribientes, pelotas, cómplices, acompañantes, falsos adivinos o rentistas del terrorismo que les han hecho la corte”.

Ben diferent fou la visió dels diaris Abc –“Tres días que cambiaron España”- i La Razón –“Rodríguez Zapatero, Presidente”-, els quals sense qüestionar la legitimitat de la victòria del PSOE, incidien en la campanya de manipulació que –segons ells- des de l’oposició s’havia orquestrat, per fer fora el PP del govern. Així ho posa de manifest l’Abc: “No han sido los resultados de su gestión ni la calidad moral y política de Aznar o de Rajoy los que han hecho que el PP haya perdido estas elecciones, sino el brutal impacto de un atentado que se ha liberado buscando en el Gobierno un chivo expiatorio, deslealmente acusado de mentir por quienes buscaron aprovechar la conmoción social”. El Mundo Catalunya, en el seu editorial “Un premio al talante de ZP, un castigo a Aznar que paga Rajoy”, seguint uns plantejaments similars, sostenia que el paper jugat pels mitjans de comunicació “hostils” al Partit Popular havia contribuït obertament a una situació límit durant la jornada de reflexió. Tanmateix, a diferència de l’Abc i La Razón es mostrava crític amb la gestió precipitada de l’executiu envers l’11-M, el canvi d’estil dels populars des de l’obtenció de la majoria absoluta i la participació d’Aznar en el conflicte a l’Iraq. Malgrat tot, qualificà els resultats d’injustos. Per la seva banda, l’editorial de La Vanguardia, “Razones del vuelco”, exposava alguns dels motius explicatius de la victòria ajustada de Zapatero. Des del seu punt de vista, l’increment més que significatiu de la participació –mentre que l’abstenció registrada quatre anys enrere disminuïa fortament- s’hauria produït per dues raons: pel rebuig ciutadà als atemptats de l’11-M i per l’actuació “inadequada” del govern davant l’afer.

 

Conclusions

A tall conclusiu i de forma sintetitzada –en ocasions massa simplificada- podríem agrupar en tres grans corrents d’opinió la línia editorial dels diferents rotatius analitzats sobre l’11M:

Per una banda, els diaris El Mundo, Abc i La Razón defensaven els següents postulats:

  • En el supòsit que ETA fos l’autora dels atemptats de l’11M, les responsabilitats polítiques requeien en els representants dels anomenats “nacionalismes perifèrics”. En el cas català, s’acusava el líder republicà, Josep-Lluís Carod-Rovira d’haver “negociat en secret la treva de la violència només a Catalunya” amb ETA. I, en el País Basc s’insinuava certa complicitat entre el lehendakari i l’esquerra abertzale (i de retruc, amb l’entorn d’ETA), arran del conegut “pla Ibarretxe”. Així doncs, aquestes capçaleres interpreten la realitat de forma tendenciosa i esbiaixada, amplificant el discurs antiterrorista defensat pel govern del PP durant aquells anys. De nou, els arguments compartits entre aquests mitjans escrits i l’executiu inciten a l’estigmatització i la criminalització d’aquells nacionalismes que no són l’espanyol.
  • A mesura que passen les hores i les informacions apunten que l’autoria podria ser Al-Qaida, aquestes tres capçaleres no descarten la hipòtesi d’una aliança entre el terrorisme basc i els grups armats islamistes.
  • Tots tres diaris coincideixen a “treure ferro” a la “més que qüestionada (per d’altres mitjans) gestió política del govern” en aquests atemptats. Tant l’Abc com La Razón surten en defensa del ministre d’Interior. Consideren que les seves informacions són coherents, realistes i prudents. La gestió és qualificada d’honrada, creïble, transparent i eficaç. Mentre que El Mundo se’n desmarca. És més crític amb el govern i l’acusa d’imprudent i precipitat per haver atribuït l’autoria de l’11M a ETA. A més, exigeix al govern que els ciutadans disposin de tota la informació sobre l’afer, a l’hora d’anar a votar. Tanmateix, ho justifica apel·lant al xoc emocional de la tragèdia.
  • Juntament, amb el diari La Vanguardia, neguen categòricament que el govern hagi enganyat per motius electorals. Neguen l’existència d’indicis d’ocultació per part de l’executiu.
  • Acusen l’oposició parlamentaria i alguns mitjans de comunicació (com la Cadena Ser) d’haver intoxicat, manipulat i estimulat a la ciutadania perquè es concentrés davant les seus del PP, durant la jornada de reflexió. Així mateix, coincideixen amb el candidat popular a la presidència del govern espanyol, Mariano Rajoy, a l’hora de titllar d’il·legals i antidemocràtiques aquelles protestes. També els acusen d’haver orquestrat una campanya per desallotjar del poder el Partit Popular i, d’aquesta manera, aconseguir una alternança política. Per tant, des de la seva òptica els resultats són injustos.

Per l’altra banda, els diaris El País, El Periódico, l’Avui, El Punt i Deia coincidien a assegurar que:

  • Existeix una dosificació de la informació per part del govern. Ocultacions que es tradueixen en desinformacions amb un clar objectiu: administrar la seva victòria electoral. El govern s’enfronta a una veritat incòmoda que la gestiona amagant informació de forma partidista. A més, l’Avui considera que al marge dels rèdits electorals, també hi ha en joc les obsessions patriòtiques d’Aznar. La majoria d’aquests rotatius apunten com a “causa-efecte” dels atemptats, la participació del govern espanyol en el conflicte a l’Iraq.

I, finalment, “el saber fer” i els “equilibris” de La Vanguardia:

  • No qüestiona l’acció de l’executiu en aquests atemptats, si bé percep certa desconfiança entre l’opinió pública davant les informacions oficials.
  • Fa una crida a la prudència.

D’altres consideracions finals:

  • El País i El Periódico publiquen que ETA és l’autora dels atemptats en un primer moment, suposadament influïts per la trucada del President. Dies més tard, es capgiren les interpretacions, com molt bé il·lustra el titular de portada “Al-Qaida, confirmat. Votar és la solució” (14 de març) d’El Periódico.
  • El País si bé no descarta la hipòtesi de les connexions entre ETA i Al-Qaida, manté serioses reserves sobre la seva versemblança.
  • El Mundo es queda gairebé sol defensant a posteriori la tesi del PP sobre l’autoria de l’11M.
  • El diari Gara és l’únic que qüestiona el perquè determinats mitjans de comunicació i líders polítics van adherir-se immediatament a la versió oficial durant les primeres hores, sense contrarestar informacions (i obviant algunes fonts directes no governamentals).

El 2007, s’inicià el macro-judici a l’Audiència Nacional contra els seus presumptes autors. El jutge Javier Gómez Bermúdez fou l’encarregat del procés, en què la fiscal, Olga Sánchez, pretenia demostrar que la massacre va ser obra d’una cèl·lula islamista d’Al-Qaida com a acció de resposta a la intervenció d’Espanya a la guerra d’Iraq. Al mateix temps, el rerefons polític de l’assumpte continuava interferint en la tasca de la justícia i El Mundo amplificà l’anomenada “teoria de la conspiració” per incidir sobre l’opinió pública. Una teoria llançada pel Partit Popular arran de la seva derrota l’any 2004, en uns comicis que esdevingueren un capgirament electoral amb la victòria del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. El diari El Mundo va ser un dels instigadors d’aquest “discurs alternatiu” que intentava posar en dubte la tesi defensada pel fiscal i insistia en la relació entre Al-Qaida i ETA. Des d’aquesta capçalera s’acusava la “premsa governamental” –en clara al·lusió a El País– de reproduir la “versió oficial” i crear més confusió sobre l’autoria dels fets.

Altrament i encara que pogués semblar estrany, la línia editorial d’Abc es desmarcà en tot moment dels plantejaments “conspiradors” esgrimits per El Mundo i el Partit Popular. En l’article “11-M, conspiración islamista contra España” (ABC, 1 de novembre de 2007) assenyalava amb contundència que la vista oral havia demostrat que ETA no havia participat en els atemptats: “(…) No hay autoría en este atentato fuera del terrorismo islamista. Es rotundamente falso que no se haya investigado a ETA y que, por tanto, esta hipótesi siga siendo válida”. A diferència dels ideòlegs del la “teoria conspirativa”, Abc s’autodefinia com un diari “(…) que hoy no tiene que dar explicaciones a sus lectores por sus informaciones, ni por su línea editorial sobre las investigaciones del 11-M. Otros son los que deben enfrentarse al desmentido de las pruebas judiciales y de la autoridad de los jueces. Ni los insultos ni las descalificaciones recibidas por no secundar las teorías conspirativas apartaron a este periódico del compromiso ético y profesional de informar verazmente a la opinión pública. A ABC le ha bastado ser fiel a sus principios y, por tanto, apelar al Estado de Derecho, respetar la independencia judial, confiar en las Fuerzas de Seguridad del Estado y reclamar la justicia que desde el primer minuto de la tragedia merecían las víctimas. Otros no han podido con tanto”.

Tanmateix, només fou el diari Gara qui llançà una forta crítica a aquells mitjans de comunicació que el mateix dia 11 de març de 2004 sense esperar a cap reivindicació dels atemptats ni a esclarir a través d’una investigació seriosa l’autoria dels fets van adherir-se “sense més” al discurs governamental. A “La sentencia del 11-M desvela lo ya sabido” (1 de novembre de 2007) exposava: “(…) Resulta cuando menos paradójico que el mismo día de los atentados esos medios, sin esperar a reivindicación ni a investigación alguna, señalaran a la organización vasca como autora de los atentados, a diferencia de la prensa internacional, que a las pocas horas apuntaba la posibilidad de la autoría de grupos de extracción islamista”. I, alhora, puntualitzava: “(…) Posibilidad que Arnaldo Otegi mencionó a primeras horas de la mañana junto a su convencimiento de que ETA no estaba tras los atentados. Por eso y a pesar de que ciertos medios españoles han mantenido la delirante teoría contraria, extraña ver en titulares algo que en Euskal Herria se conoció el mismo 11-M”. Finalment, Gara compartia l’opinió plasmada en l’editorial “Polémica indecente” (2 de novembre) de Deia. El diari afirmava que si bé la sentència posava fi a la teoria que acusava ETA d’haver participat en els atemptats, lamentava que no hagués posat sobre la taula la responsabilitat política de l’anterior govern de José María Aznar: “(…) La actitud irresponsable del PP desde el mismo día de los atentados al ocultar la verdad, difundir un engaño masivo, buscar la deslegitimación del triunfo del PSOE en las elecciones y contribuir durante estos tres años y medio a alentar y expandir el bulo de la teoría de la conspiración han generado un profundo malestar en muchos sectores”. Respecte al paper d’alguns destacats mitjans de comunicació, Deia els acusà d’actuar de forma “deplorable y alejada de cualquier norma deontológica”.

 

Fonts consultades/ Bibliografia

CABEZAS, S. Tesi Doctoral. “D’Ermua a Patxi López (1996-2009): La complicitat de la premsa amb la política espanyola al País Basc”. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), 2010. http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/48522/sca1de1.pdf?sequence=1

CABEZAS, S. D’Ermua a Patxi López (1997-2009): la complicitat de la premsa amb la política espanyola al País Basc. Working Papers núm. 298. ICPS, Institut Ciències Polítiques i Socials. Barcelona, 2011. http://www.icps.cat/archivos/Workingpapers/wp298.pdf

FUNDACIÓ CENTRE DE DOCUMENTACIÓ POLÍTICA. Anuari de l’opinió publicada 2004 (dir. Sealvador Cardús). Barcelona: Fundació Centre de Documentació Política, 2005.

FUNDACIÓ CENTRE DE DOCUMENTACIÓ POLÍTICA. Anuari de l’opinió publicada 2007 (dir. Salvador Cardús). Barcelona: Fundació Centre de Documentació Política, 2008.

REKALDE, A; ALBA, S; PEREIRA, R; GIACOPUZZI, G. i SALUTREGI, J. 11-M. “Tres días que engañaron al mundo”. Txalaparta: Tafalla, 2004.

RODRÍGUEZ, P. “11-M. Mentira de Estado. Los tres días que acabaron con Aznar”. Barcelona: Ediciones B, 2004.

 

Premsa analitzada

LA VANGUARDIA, EL PERIÓDICO, EL PAÍS, AVUI, EL PUNT, EL MUNDO, ABC, LA RAZÓN, DEIA, GARA i DIARI DE GIRONA.

 

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019