L’anunci, per part d’un festival de rock barceloní, de fer pagar les acreditacions de premsa, va provocar fa uns dies una discussió al voltant del periodisme musical, sobre si estem parlant d’una feina de debò o d’una mena de happy hour encoberta on, cito literalment comentaris vistos a les xarxes socials, els crítics i cronistes anem a instal·lar-nos graciosament a la barra lliure de cerveses o escrivim els articles amb el nas emblanquinat. No entraré ara en això del pagament, però sí que voldria informar al món de com és la vida dels periodistes de premsa diària a un gran festival.

Cobrir un festival és anar a munt i avall durant sis, set, vuit hores amb l’ordinador penjat. Plantar-te a la zona de premsa, quan n’hi ha, i confiar en què hi hagi un tros de taula on col·locar-t’hi, i amb endolls, i llum. De vegades no és així, i escriure a les fosques, posant cursives, negretes, subtítols, destacats i títols de cançons en anglès correctament i al seu lloc, contrarellotge i sense el menor error perquè sinó l’endemà algú, segurament anònim, et dirà per Twitter que ets un imbècil i que mereixes morir, és un exercici delicat, i de vegades em sembla un miracle que, després de tot, l’article resultant tingui algun sentit, ja no dic crític o periodístic, sinó gramatical.

Cobrir un festival és pregar perquè, com que no hi ha wifi, la targeta de Movistar funcioni i puguis rebre la plana i enviar-la malgrat que durant tota la nit hi ha 20.000 o 40.000 persones enviant fotos i vídeos per Whatsapp i l’espai està congestionat. És possible que no ho aconsegueixis i el procediment consisteix llavors en aixecar-te, endur-te l’ordinador i caminar prop de mitja hora, fins a la sortida del recinte, ben  lluny de la gent, tot això mentre et van arribant SMS de la redacció reclamant-te l’article perquè és mitjanit i t’has passat l’hora del tancament, i quan ets a la quinta forca, seure’t a la vorera, a l’asfalt, creuar els dits i veure si allà, ben apartat dels escenaris, aconsegueixes la connexió i la maleïda pàgina surt volant i pots respirar alleujat. Mentre tot això va passant, esclar, es succeeixen una sèrie de concerts que són, ves per on, la matèria prima dels teus articles, i que has de mirar d’anar cobrint alhora compaginant-te, si és possible, amb algun company del mateix mitjà. Com des de la zona de premsa, on se suposa que has d’escriure, ni se sent ni es veu el que passa a cap escenari, t’has d’anar dedicant a fer viatges llampec d’un lloc a l’altre, aprofitar pauses entre actuacions per redactar un paràgraf i mig, volar cap a un altre escenari i tornar a la zona de premsa per fer-ne un parell més… La idea de gaudir d’un concert, encara que sigui de Nick Cave o Marianne Faithfull, resulta una mica excèntrica en aquest context, tot i que puc assegurar que, de vegades, passa.

Tot això no ho dic com a queixa, sinó que voldria deixar clar, per damunt de tot, bàsicament, essencialment, que m’importen un rave les barres lliures de cervesa. A un festival no tinc temps ni ànims per fer vida social, i als amics que em truquen per coincidir a algun escenari els dic que no podré estar per ells i que s’oblidin de mi. La meva preocupació, no principal, sinó única i exclusiva i excloent, és poder escriure la crònica del dia i enviar-la a la redacció a l’hora. No necessito copes, sinó una taula on treballar, amb llum, un endoll i connexions. I puc assegurar que el mateix els passa a tots els meus companys de la premsa diària, de les agències, de les ràdios, de les televisions. És així com, millor o pitjor, cobrim un festival. Hi anem a treballar, no a fer la mona. Només volia dir això. Gràcies.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.