De tanques, allaus i assalts

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquests dies la tanca de Ceuta ha tornat a ser notícia. I ho ha estat arran de la mort, el 6 de febrer passat, de 15 persones que intentaven entrar a la ciutat de l’única manera possible quan no tens un visat d’entrada: saltant la tanca.

L’acció de la Guàrdia Civil, que els va disparar pots de fum i pilotes de goma mentre eren a l’aigua, té molt a veure amb la seva mort, digui el que digui el ministre de l’interior espanyol, Jorge Fernández Diaz. I aquestes morts, que se sumen a les que hi ha cada any en aquesta tanca i a la de Melilla, són una conseqüència directa de la política que aplica l’estat espanyol amb la seva llei d’estrangeria i la Unió Europea a través de Frontex, l’agència que s’encarrega de la “gestió” de les fronteres exteriors dels estats membres.

El que va passar el 6 de febrer, ja havia passat abans i ha seguit passant després i només ha estat notícia en funció de la gravetat, l’espectacularitat i la dimensió que ha tingut l’intent d’entrada.

El setembre i octubre de 2005, Ceuta i Melilla van ser l’escenari d’intents d’entrada a través de les respectives tanques, d’uns centenars de persones provinents de diferents països africans. En aquella ocasió van ser 11 les persones que van morir quan intentaven travessar les tanques que separen el Marroc, de les dues ciutats autònomes. Tant en aquella ocasió, quan governava el PSOE, com en l’últim episodi amb el PP, els successius governs espanyols han defensat que la Guàrdia Civil va actuar de manera proporcionada i adequada per tal d’“impedir la violació directa, flagrant i per la força, del nostre espai fronterer”.

En les seves declaracions, Fernández Díaz, parlava d’”assalt massiu d’immigrants” i “d’emergència d’estat”.

Aquest és el llenguatge de caràcter bèl·lic que fan servir, sempre, els ministres de l’Interior quan parlen de les entrades d’immigrants, com si es tractés de defensar una fortalesa, dels enemics exteriors. És el que se n’espera d’ells.

Però el que clama al cel és que els mitjans de comunicació que van informar el 2005 i ara, nou anys després, facin servir el mateix llenguatge i avalin la visió governamental que es tracta d’una invasió i s’apuntin a considerar que saltar una tanca, és un “assalt”. Diu molt poc a favor del rigor periodístic que per parlar d’uns centenars de persones facin servir “massiu” i “allau” i que no parlin gairebé mai de persones o ciutadans sinó d’“immigrants” i “subsaharians” i que, fins i tot, seguim escoltant “il·legals” per referir-se a persones sense permís d’entrada.

El 2006 el CAC va publicar un estudi sobre el tractament informatiu dels fets de Ceuta i Melilla que va concloure que la immigració era tractada pels mitjans com un problema d’ordre públic i com un drama. L’estudi va corroborar que cap dels mitjans havia qüestionat l’existència de les tanques i que les informacions tenien un punt de vista marcadament etnocèntric. Tampoc s’aprofundia en els motius de la immigració, ni en la situació politicoeconòmica i social dels països africans, que quasi sempre és la conseqüència de l’ordre econòmic mundial imperant.

Nou anys després i amb algunes excepcions, que sempre n’hi ha, el tractament informatiu dels episodis de la tanca de Ceuta, no és gaire diferent, per no dir gens, del que es va fer llavors. El llenguatge dels mitjans segueix anant a remolc del que fa servir l’Estat i predisposa a considerar que la immigració que pressiona a les fronteres pot fer perillar el nostre feble estat del benestar i que ens n’hem de defensar i per tan és lícit que l’Estat actuï amb contundència i posi els mitjans que calgui per protegir-nos.

Protegir-nos de què?

Les tanques de Ceuta i Melilla són el resultat d’una política genocida contra les persones que busquen una vida millor en un altre lloc, és a dir que emigren. Emigrar és un fet natural, des de sempre i a tot arreu, aquí també. I és contra aquest dret que s’han començat a alçar nous murs en alguns països europeus i en contra del qual bramen les extremes dretes europees. Tan de bo no hagem d’esperar nou anys més per millorar el tractament de les migracions i les seves conseqüències. Podeu estar segurs que n’haurem de seguir informant i així de clar ho deia Landreau Ambrosini, un jove camerunès, en un article del diari Ara: “Encara que posin cent tanques, les saltarem: és entrar o morir”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.