Matem els lids i els titulars

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquestes línies no són una provocació als estàndards més clàssics del periodisme contemporani sinó una invitació a l’atreviment en l’època que aquest ofici viu més ofegat per la monotonia. Els ‘grans mitjans’ –eufemisme de grans corporacions comunicatives- són essencialment els que aposten per seguir l‘ortodòxia i l’academicisme que marca que una noticia ha de tenir, així pel broc gros, titular i lid, o un dóna pas i una crònica de 50 segons amb tall. Ens atrevim a trencar amb això?

Imaginem-nos una manera de fer sense dogmes en la que esparracar les estructures clàssiques no sigui pecat. No dic posar les lletres cap per avall, ni presentar noticies en un poema visual de Brossa o un cal·ligrama de Papasseit. No em refereixo a narrar per ràdio cantant ni vestir-se de colors estridents a la televisió. Parlo d’una cosa més senzilla que tot això: fer periodisme. Anar a l’essència dels fet, buscar i contraposar, confirmar, aixecar el telèfon, caminar i fer quilòmetres; en definitiva, rascar la teca i presentar-la així, tal com raja, de forma natural, clara, entenedora i concisa al lector, l’oient, el telespectador. Però, per favor, sense estructures prefabricades i industrials.

Sovint tinc la sensació que quan comença una noticia –i fins i tot una declaració- ja sé el que em trobaré. La mateix manera d’encarar-la, la mateixa declaració destacada –treballada als laboratoris del gabinet de comunicació- i la mateixa redacció o locució. Varien pocs punts de vista. Si el periodista coneix en profunditat aquell material que té entre mans perquè es conforma amb oferir el mateix que tota la resta? I encara pitjor, perquè es conforma amb vendre la versió de la noticia que justament agradaria a aquell que la genera? El periodista ha de ser atrevit, transformar el material que té a les mans, ha de buscar l’originalitat i sobretot, sobretot, trencar les normes per poder explicar l’autèntic contingut del que s’ha treballat. Perquè, a més, això li permetrà, encara que sembli paradoxal, ser més rigorós i profund. Si no ho fa, l’enemic de la noticia haurà vençut. Gabinet de comunicació 1 – Periodista 0. Aquesta setmana el fotoperiodista Jordi Borràs deia al twitter que “primar l’estètica al contingut és la gran malaltia del segle XXl”. Doncs això. I si l’estètica és la que surt del motllo de la fàbrica, dues vegades dolent.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.