Rafael Poch, un tipus dur a Kíev (amb el permís de Ramon Barnils)

El tipo duro es ese Rafael Poch, corresponsal de este periódico en Moscú […] Se introdujo, junto con sólo otros dos periodistas, pertenecientes a medios de comunicación de nombradía internacional y muy popularizados, en el avión que de Moscú a Crimea iba a recuperar a Mijail Gorbachev y a su política […] La personas que conocen la nombradía de los otros dos periodistas o de sus medios y no conocen a Rafael Poch se preguntaron qué hacía él allí entre aquellos dos monstruos del oficio. A quien esto suscribe le extrañó la presencia de los otros dos al lado de Rafael Poch”. Ho escrivia en Ramon Barnils el 1991 a les pàgines de La Vanguardia, en un article que portava per títol Rafael Poch, un tipo duro.

Fa uns mesos vaig poder entrevistar Rafael Poch, que continua sent corresponsal del rotatiu de Godó, ara a Berlin, tot i que aquestes darreres setmanes escriu des d’Ucraïna. Hi vaig parlar pel llibre Vint i Ramon Barnils (Edicions Dau, 2013). El periodista havia conegut Ramon Barnils a la redacció del Solidaridad Obrera, la revista de la CNT. Barnils va ser durant un any (1978-79) el director de l’òrgan oficial dels anarcosindicalistes. I Rafael Poch era una de les “bèsties salvatges”, en paraules del mateix Poch, que conformaven la redacció de la Soli, com es coneixia popularment la revista. I va ser en aquella redacció que Poch va rebre les primeres i úniques lliçons de periodisme que li han ensenyat de periodisme: “Ens va explicar l’ABC del periodisme. Amb ell vam aprendre el més bàsic […] Del que es tractava era de transmetre informació útil per al lector”. El mestre era Ramon Barnils.

Poch és el mateix periodista a qui aquests dies hem de recórrer si volem entendre què passa a Ucraïna. Si ens informem de l’assumpte únicament per TV3 o Catalunya Informació (per citar dos mitjans dels que hauríem d’esperar que anessin més enllà del titular i actuessin realment com a servei públic) no sortirem de pensar que Putin és un malvat que vol apartar Ucraïna dels valors democràtics europeus (tot i que s’ha de reconèixer que amb Nicolàs Valle com a enviat especial la cosa ha millorat). Però ens quedarem molt lluny d’entendre bona part del que realment passa a l’est d’Europa. Si seguim les cròniques que Rafael Poch ha anat publicant a les pàgines de La Vanguardia i, sobretot, al bloc que té a la web del mateix rotatiu entendrem que tot plegat és molt més complex i que la Unió Europea ha estat jugant amb foc. Resumit pel mateix Poch: “El deseo de forzar el ingreso de Ucrania en la OTAN y de extender las bases americanas hacia las mismas barbas de Rusia, han acabado con un zarpazo del oso moscovita. El resultado; un claro peligro de guerra civil en Ucrania, la anexión de Crimea con violación de la integridad territorial ucraniana, y una inusitada tensión con Rusia”.

“Després d’aquell curset accelerat de periodisme que us va fer el Barnils a la redacció de la Soli, vas estudiar la carrera?”, li vaig preguntar a Rafael Poch quan el vaig entrevistar. “No. Sempre vaig pensar en les facultats de Periodisme com una cosa inútil, tot i que potser m’equivoco. […] El Ramon sempre ens deia que el periodisme no és una cosa que s’estudiï, sinó que és un ofici que s’aprèn amb la pràctica”.

I també els deia que, malgrat que al sindicat del metall els interessés molt que el comunicat que havien fet sortís íntegre a la revista, ells l’havien de convertir en notícia, perquè sinó allò no s’ho llegiria ningú. I que ja n’hi havia prou de titular El moviment llibertari o Sobre la darrera reunió.

Subjecte, verb, predicat. La fórmula era vàlida el 1978, el 1991 i ho continua sent avui en dia. Si li afegim que el periodista ha d’explicar el que succeeix, malgrat que pugui molestar, la recepta no ha de fallar. Això sí, com els deia Ramon Barnils als seus alumnes, ja fossin a una aula universitària, a un curs d’escriptura o a la redacció d’un mitjà de comunicació: “El requisit és tenir el do de l’escriptura”.

El resultat es diu Rafael Poch. I Vicent Partal. I Rosa Serra. I Jordi Beltran. I tants d’altres.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.