Suárez, adulació esperpèntica

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Amb la mort d’Adolfo Suárez, hem tornat a viure una situació similar a la que ja vam criticar des d’aquí quan va traspassar Samaranch. Gairebé tots els mitjans, des de la caverna madrilenya fins als més sobiranistes; i gairebé tots els polítics en actiu, espanyols i catalans, de dretes o d’esquerres, unionistes o independentistes, han lloat la figura de l’expresident espanyol.

És realment increïble aquesta unanimitat, que diu molt poc del rigor històric de tots plegats, periodistes, opinadors, polítics… Vegem algun dels adjectius o epítets utilitzats pels mitjans, si més no, en les versions digitals de diumenge a la tarda: “un home d’Estat” (El País), “el timoner de la Transició” (La Vanguardia), “un dirigent històric” (El Periódico), “el polític del consens” (El Punt Avui), “la cara de la Transició” (Ara)…

Pel que fa a les opinions dels polítics en actiu, curiosament tothom porta Suárez cap on més li convé, però ningú s’atreveix a criticar-ne res, com si quedés malament retreure coses a algú que s’acaba de morir. Així, Alfred Bosch (ERC) destaca que Suárez va saber trencar la legalitat quan calia, referint-se a la restauració provisional de la Generalitat el 1977 (sense cap referència a que va ser una gran jugada per desactivar la força de l’esquerra a Catalunya). Pere Navarro (PSC), en canvi, diu que el millor homenatge que se li pot fer és “superar visions de partit i apostar pel diàleg, com ell va fer” (jo diria que Suárez va crear un partit polític del no-res, la UCD, per poder seguir governant, però potser això és el que se’n diu “superar visions de partit”). Jordi Cañas (C’s), porta l’aigua al seu molí i diu que Suárez exemplifica l’Espanya que “avança resolent les dificultats quan treballa unida” (sense cap menció a que va ser el forjador del règim autonòmic generalitzat, fins i tot abans de fer la Constitució).

El súmmum de la llepada és la piulada en cinc parts feta per Josep Antoni Duran i Lleida (CiU), que curiosament és l’únic polític d’aquella època de la transició que continua actiu. Duran el qualifica de “personalment, encantador i captivador” (com si fos una vedette del Molino), també diu que continua creient que la transició va ser “molt positiva” i que “cal recuperar l’esperit dialogant i centrista” (ho diu un polític que se suposa que està secundant un procés cap a la independència perquè el poble que se suposa que ell representa n’està fart de l’Espanya sorgida de la transició!). Hi ha, enmig de tot això, alguna veu crítica, però cal garbellar molt per trobar-la. Joan Josep Nuet (EUiA) diu que sent la seva mort però que “la transició no va ser tan modèlica i la crisi actual és mirall dels seus oblits dolorosos”.

Pel que fa a les biografies que tots els mitjans s’afanyen a reproduir del finat, la majoria passen de pressa sobre la part inicial, totalment franquista, de la carrera política de Suárez. Alguns recorden que “va vestir la camisa blava feixista en els actes on era preceptiva” (El Periódico), com si l’obliguessin a posar-se-la i no fos un acte plenament volgut. D’altres diuen que el seu primer govern de 1976 era ple de ministres franquistes declarats (Avui) o deixen anar que “pertanyia a la classe política franquista”, per aclarir tot seguit que “va assumir els desitjos de canvi del poble espanyol” (La Vanguardia).

Una mica més d’autocrítica trobem, com sempre, als digitals catalans. Vilaweb destaca, en un article situat al costat de la notícia de la seva mort, que Suárez va dir que no es pot ensenyar química nuclear en català i les reaccions que aquest comentari va suscitar. Nació Digital també deixa clar a l’hora de titular el perfil de l’expresident espanyol en quina part hi posa més èmfasi: “Franquista passat a la democràcia” i focalitza la informació en les lloances desmesurades dels polítics: “De Joana Ortega a Jordi Cañas, gairebé tothom adula Suárez”.

En definitiva, seria molt demanar que, quan es produeix el traspàs d’un personatge polític important, els mitjans busquessin opinions aprofundides i crítiques, no pas lloances banals i poc sinceres? Seria molt demanar que els polítics en exercici no aprofitessin la mort d’una persona que ni tan sols van conèixer per fer-nos creure que ells sintonitzaven amb la seva línia política, encara que estigués en les antípodes?

Em quedo amb l’opinió d’un lector de l’Ara que, arran de l’afirmació inclosa en l’article d’Andreu Mayayo (un dels més crítics, tot s’ha de dir) que Suárez va ser “l’enterrador del franquisme”, contesta: “doncs devia ser molt mal enterrador, perquè el franquisme continua molt viu a Espanya avui dia, de fet governa amb majoria absoluta.” Bravo!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.