Crònica d’una mort anunciada

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Divendres al migdia totes les redaccions dels grans mitjans de comunicació d’arreu de l’Estat es van aturar, i a totes les pantalles s’hi sintonitzaven els canals de vint-i-quatre hores de notícies. Adolfo Suárez fill havia convocat una roda de premsa a l’hospital on estava ingressat l’Adolfo Suárez pare. La roda de premsa va ser curta i el missatge clar: al seu pare li quedaven entre vint-i-quatre i quaranta-vuit hores. És a dir, moriria amb tota seguretat durant el cap de setmana.

Immediatament, tots els directors dels mitjans van ordenar refrescar els reportatges ja escrits per al moment de la mort, afegir-hi les últimes dades i actualitzar-ho tot per poder-ho publicar, radiar o emetre en qualsevol moment. La dinàmica engegada va comportar una allau d’encàrrecs als analistes, opinadors i col·laboradors, amb l’afegitó d’ofici de tots els tertulians de torn. Era la crònica d’una mort anunciada i, en conseqüència, tot el divendres no es va parlar de res més. L’endemà dissabte, totes les portades van ser monotemàtiques i totes les de diumenge també. I com que la predicció filial es va esdevenir diumenge al migdia, totes les de dilluns també, sepultant fins i tot el clàssic més renyit i espectacular de les últimes dècades. Suárez ho abastava tot. I com que dilluns es va obrir la capella ardent, amb tot el cerimonial complet, les de dimarts també les ha tingut totes.

I continuarà marcant l’agenda informativa d’aquí al proper dilluns, que és quan se li faran els funerals d’Estat, que tornaran a saturar les portades de dimarts que ve. En resum, que la mort d’Adolfo Suárez ens haurà ocupat mediàticament un mínim de dotze dies seguits.

Fa de mal dir si la mort de González, Aznar o Zapatero serà tan o fins i tot més mediàtica, però el que està clar és que dels dos presidents espanyols morts, Leopoldo Calvo-Sotelo i Adolfo Suárez, el tractament informatiu del segon no té res, absolutament res a veure amb el primer. De fet, algú se’n recorda dels funerals d’Estat d’en Calvo-Sotelo?

I la qüestió és: si Adolfo Suárez fill no hagués convocat tots els mitjans de comunicació divendres al migdia, tot hauria anat de la mateixa manera? Les portades de dissabte i diumenge no les hagués tingut i la mort en ple diumenge al migdia abans d’un clàssic que ha resultat trepidant potser no s’hauria gestionat informativament de la mateixa manera. Fins i tot es podria pensar que la Corona i el govern espanyol potser no s’haurien apressat tant a concedir-li l’Orde de Carles III, en un consell de ministres urgent dilluns a quarts de deu del matí!

Adolfo Suárez fill ha aconseguit que la mort del seu pare hagi estat fidel a la seva trajectòria, sempre marcada per la seva gran traça mediàtica. Exdirector de TVE, Suárez va ser un pioner dins de la seva generació a l’hora de fer discursos televisats, d’empatitzar mediàticament i d’encarar les entrevistes televisives. Va ser el primer polític mediàtic del segle XX espanyol i ha tingut una mort absolutament mediàtica. Ara bé, tot això ha estat així perquè el seu fill així ho ha planificat. I la pregunta és: que potser no es refiava de la corona, del govern i dels mitjans d’àmbit estatal? Que potser dubtava que, sense posar-los-ho en safata, no haurien fet els deures? Que potser no confiava que els seus coetanis no li haurien reconegut els mèrits d’haver sabut dirigir l’operació de desmemòria més bèstia duta mai a terme a Europa?  Vet aquí la qüestió i vet aquí, també, el drama d’Espanya.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.