Crimea, Rússia, Israel i nosaltres

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El procés català va arribar recentment al màxim òrgan de poder mundial, com a mínim formalment: el Consell de Seguretat de l’ONU. I no ho va fer per cap circumstància accidental, sinó en unes declaracions de Rússia, membre permanent i amb dret de vet, que va assegurar que el referèndum català “es farà”.

De forma sorprenent aquestes declaracions van ser amagades pels mitjans… sobiranistes! Sobre les possibles motivacions i el ridícul extrem d’aquesta actitud em veig incapaç de millorar el que va escriure el periodista Cristian Segura al seu blog, així que no ho repetiré, encara que m’agradaria afegir una altra observació: Israel.

Els mateixos mitjans que ara callen davant una mostra inequívoca de suport d’una potència nuclear porten mesos xalant per unes suposades simpaties israelianes que no acaben de concretar-se. Ni una declaració més o menys implícita de cap alt funcionari israelià, ni cap tracte especialment revelador durant la recent visita d’Artur Mas al seu país, cap gest quantificable… Ara per ara, l’ajuda israeliana a la independència catalana continua en el nebulós món dels mites i les llegendes, però això no impedeix als nostres millors experts en geopolítica internacional –que a manca d’un ministeri d’Exteriors són els tertulians i columnistes habituals- a confiar cegament en la seva protecció.

No es tracta aquí de riure-li les gràcies a Putin ni de demanar la presència de l’armada russa al Port de Barcelona, es tracta senzillament de jugar la partida d’escacs amb totes les peces de les que disposem, que no són gaires, i deixar de renunciar a guanyar per tal de fer-nos els orgullosos.

És obvi que el suport de Putin és un suport cínic, però com seria un possible (si és que mai es materialitza) suport israelià? Una incondicional mostra d’internacionalisme filantròpic? Un desinteressat retorn pels neguits d’alguns dels nostres tertulians per la imatge del seu país? Realment algú pensa seriosament que el suport rus dóna “mala imatge” i l’israelià “bona imatge”?

[I aquí un apunt per a aprenents de Mandela: Israel és una democràcia de la mateixa manera que ho era la Sud-Àfrica de l’Apartheid].

El més curiós de tot és que aquesta visió utòpica i voluntarista de la realitat provingui dels cavallers de la realpolítik, dels mateixos que repeteixen una i altra vegada que “això són faves comptades” i que “cal tocar de peus a terra”. Quan llegeixo/escolto segons quines anàlisis hegemòniques als mitjans catalans és quan em desanimo i veig que tot això de la independència es quedarà en una broma de mal gust.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.