Assalt a la manipulació informativa

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Espais com aquest mateix observatori es converteixen d’alguna manera en una eina de reflexió, anàlisi i difusió d’aquelles males praxis periodístiques que freqüenten (amb major i menor mesura segons cada cas) els mitjans de comunicació. Són una finestra oberta a la denúncia i a la crítica, que tan una funció essencial en els temps que corren, aquests en els quals la premsa, la ràdio i la televisió –tant públiques com privades- estan clarament en mans del poder econòmic i polític, sotmeses per tant a una influència brutal. Si bé és cert que en aquest escenari també treuen el cap alguns mitjans alternatius –i tinc la sensació que cada dia són més i més populars-, el gran públic sovint els desconeix i, si els coneix, difícilment els pren com una referència.

És per això que em sembla tant interessant la tasca dels mitjans-paròdia (per buscar-li un nom ràpid) que han anat sorgint darrerament, i que estan ampliant el seu abast sobretot gràcies a Twitter, una xarxa social on els comptes falsos conviuen amb els reals i, fins i tot, competeixen en una mateixa lliga, la del nombre de seguidors. Parlo, per exemple, de la nostrada @La_Retaguardia, que parodia clarament el que tradicionalment ha estat l’indiscutible diari de referència informativa del bon català. Amb un to que sovint frega el cinisme, ironitza sobre el tractament informatiu que La Vanguardia fa de l’actualitat, amb referències constants a la influència que el Conde de Godó exerceix sobre la direcció del diari, i caricaturitza especialment el seu director, Màrius Carol, a qui dibuixa com un submís absolut dels poders polítics i econòmics, que són els qui governen realment el mitjà. Tot plegat pot semblar només una diversió d’algú que senzillament vol fer gràcia i cridar l’atenció, però afortunadament la intenció va molt més enllà. Després de riure una bona estona amb alguna de les caricatures, molt probablement el seguidor d’aquest mitjà –que també és un blog– ben aviat s’adonarà que al darrere hi ha un component de crítica periodística, al meu entendre, d’una utilitat flagrant. Riem, sí, però enfadats de saber que la broma és certa.

Més cru és el to de @DiarioFatxo, que ironitza sobre la manipulació informativa d’El Diario Vasco, un dels diaris més llegits a Guipúscoa. Al seu blog expliquen que són “un grup de ciutadans que tenen com a objectiu fer sortir a la llum les mentides i la manipulació que El Diario Vasco practica cada dia”. Es declaren obertament una parodia de la parodia i classifiquen els posts entre els que denuncien la manipulació informativa, els que fan referència a la col·laboració del diari amb el franquisme i els que destapen casos d’ocultació de la informació. Son clarament una pedra a la sabata d’El Diario Vasco, un paràsit que s’ha colat a l’univers de la comunicació amb l’objectiu de fer reaccionar els lectors d’aquest diari que s’han acostumat a comprar-lo sense ser conscients de les greus conseqüències que pot exercir en la seva opinió el degoteig constant d’un pensament manipulat.

Recordo quan a la facultat de periodisme, alguns professors ens animaven a llegir cada dia un diari diferent, o fins i tot diversos diaris cada dia, per fer-nos adonar de quantes versions diferents es poden donar en l’explicació d’un mateix fet, un cop aquest es converteix en notícia. És un bon consell que, com a periodistes, no només hauríem de seguir, sinó escampar. Amb el temps, però, ja se sap que perdem una mica de memòria i de perspectiva. Conec periodistes que només comparteixen les notícies del grup editorial pel que treballen i, per tant, contribueixen a la difusió d’un pensament únic, i també conec d’altres persones que, sense ser periodistes, senten que en unes eleccions “han de votar” un partit en concret, perquè això és el que es desprèn de la ràdio que escolten i el diari que llegeixen.

Avui, que vivim en un món on la comunicació flueix constantment entre telèfons mòbils, tablets i ordinadors portàtils, crec que hem de saber trobar l’escletxa que manté units gairebé hermèticament els mitjans tradicionals i els seus lectors/espectadors. Cal lluitar perquè l’opinió publicada no es converteixi fàcilment en la pública i és en això que treballen molts mitjans alternatius, sí, però també cal que els ciutadans –encara amb més motiu si som periodistes- crítics i preocupats per la manipulació informativa i el poder que exerceixen empreses i institucions públiques siguem conscients del perill al que estem sotmesos cada dia i en difonguem les terribles conseqüències que pot tenir beure sempre de les mateixes fonts d’informació sense ser-ne gens crítics. I em sembla, no cal dir-ho, que per un futur informatiu més lliure cal aprofitar les immenses possibilitats democratitzadores que ens ofereix Internet i, en especial, les xarxes socials, que són avui una de les úniques armes d’assalt al territori de la comunicació enemiga, la manipulació política i empresarial de la informació. Una batalla que ja han iniciat paròdies com La Retaguardia o Diario Fatxo, però que encara té molt camí per recórrer.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.