La recerca de la veritat en el periodisme polític

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Molts han estat els debats sobre si existeix l’objectivitat, una única veritat i si aquesta pot ser plasmada pel periodisme. En algunes teories es parla més que d’una veritat o d’objectivitat de pluralisme, d’honestedat a l’hora d’elaborar la informació i de la construcció del relat periodístic a partir de la suma de les diferents versions per fer completa una notícia. I fins i tot, una versió plural serà esbiaixada per força, perquè un periodista, encara que intente no fer-ho, elaborarà la informació a partir dels seus punts de vista i principis vitals.

Partint d’aquest base, en moltes ocasions cal sumar versions d’un mateix fet per intentar aproximar-se a la veritat i a l’objectivitat. Amb tot, en ocasions, i especialment en el periodisme que aborda la informació sobre política, trobe a faltar que s’intente més arribar a la veritat, que a la suma de “veritats” o interpretacions. M’explique. No podem conformar-nos amb sumar declaracions dels diferents partits. Massa vegades el periodisme polític s’elabora a partir d’un seguit de declaracions de polítics, que no es contrasten i en les quals no s’inclou el punt de vista de les entitats ciutadanes. La investigació pròpia sobre dades o la situació real a la qual fan referència els nostres polítics en els seues declaracions no és sempre present i quan es fa és, molts cops, perquè el polític és del signe contrari al de la línia ideològica del mitjà. I això quan els temes que aborden els nostres dirigents ens afecten de ple sobre la nostra vida quotidiana.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un exemple el trobem en les declaracions del ministre d’Economia espanyol, Cristobal Montoro de fa uns mesos en què negava que els salaris estiguessin baixant a l’Estat espanyol. Algunes informacions, com ara la del diari Expansión, si bé es recollien les opinions més diverses i dades citades, en aquest cas, pel dirigent d’IU Cayo Lara, no havien fet investigació pròpia i es limitaven a sumar declaracions. El titular de la notícia era “Montoro niega que los sueldos hayan bajado en España“.  En canvi, per exemple, El País sí que havia fet investigació i tenia un titular propi en el qual la notícia era la seua investigació i no directament les declaracions del ministre: “Montoro ignora las estadísticas oficiales para negar que los sueldos estén bajando“. En la mateixa línia anava Público amb un titular que deia Los eufemismos de Montoro: “Los salarios no bajan, crecen moderadamente“. El Mundo havia realitzat una investigació que apareixia al cos de la notícia, no al titular com en els dos casos anteriors, i citava dades oficials per contradir a Montoro. Tot i que evidentment també es poden elaborar informacions a partir de només declaracions i tampoc es pot afirmar que siga una mala pràctica professional, per mi el que va fer, en aquest cas, El País, especialment, Público i en part El Mundo, que no ho va citar al titular, estaria més proper al que considere una bona pràctica. I per mi això és anar més enllà del que ens diuen els polítics siguen del signe que siguen.

Que considerem que no existeix l’objectivitat i en molts àmbits la veritat siga interpretable, no vol dir que els periodistes hàgem de perdre la voluntat de buscar-la, de contrastar i confirmar el que els polítics ens volen fer empassar com a la realitat objectiva. I, si bé, per sort si que hi ha periodistes o mitjans que treballen així, crec que no és l’habitual. En la meua opinió, el periodisme polític se centra, en excés, en sumar declaracions o en les lluites de poder en els partits i entre diferents partits quan s’hauria de basar en allò que ens afecta, com ens afecta i en contrastar si les afirmacions dels polítics són o no certes.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.