La recerca de la veritat en el periodisme polític

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Molts han estat els debats sobre si existeix l’objectivitat, una única veritat i si aquesta pot ser plasmada pel periodisme. En algunes teories es parla més que d’una veritat o d’objectivitat de pluralisme, d’honestedat a l’hora d’elaborar la informació i de la construcció del relat periodístic a partir de la suma de les diferents versions per fer completa una notícia. I fins i tot, una versió plural serà esbiaixada per força, perquè un periodista, encara que intente no fer-ho, elaborarà la informació a partir dels seus punts de vista i principis vitals.

Partint d’aquest base, en moltes ocasions cal sumar versions d’un mateix fet per intentar aproximar-se a la veritat i a l’objectivitat. Amb tot, en ocasions, i especialment en el periodisme que aborda la informació sobre política, trobe a faltar que s’intente més arribar a la veritat, que a la suma de “veritats” o interpretacions. M’explique. No podem conformar-nos amb sumar declaracions dels diferents partits. Massa vegades el periodisme polític s’elabora a partir d’un seguit de declaracions de polítics, que no es contrasten i en les quals no s’inclou el punt de vista de les entitats ciutadanes. La investigació pròpia sobre dades o la situació real a la qual fan referència els nostres polítics en els seues declaracions no és sempre present i quan es fa és, molts cops, perquè el polític és del signe contrari al de la línia ideològica del mitjà. I això quan els temes que aborden els nostres dirigents ens afecten de ple sobre la nostra vida quotidiana.

Un exemple el trobem en les declaracions del ministre d’Economia espanyol, Cristobal Montoro de fa uns mesos en què negava que els salaris estiguessin baixant a l’Estat espanyol. Algunes informacions, com ara la del diari Expansión, si bé es recollien les opinions més diverses i dades citades, en aquest cas, pel dirigent d’IU Cayo Lara, no havien fet investigació pròpia i es limitaven a sumar declaracions. El titular de la notícia era “Montoro niega que los sueldos hayan bajado en España“.  En canvi, per exemple, El País sí que havia fet investigació i tenia un titular propi en el qual la notícia era la seua investigació i no directament les declaracions del ministre: “Montoro ignora las estadísticas oficiales para negar que los sueldos estén bajando“. En la mateixa línia anava Público amb un titular que deia Los eufemismos de Montoro: “Los salarios no bajan, crecen moderadamente“. El Mundo havia realitzat una investigació que apareixia al cos de la notícia, no al titular com en els dos casos anteriors, i citava dades oficials per contradir a Montoro. Tot i que evidentment també es poden elaborar informacions a partir de només declaracions i tampoc es pot afirmar que siga una mala pràctica professional, per mi el que va fer, en aquest cas, El País, especialment, Público i en part El Mundo, que no ho va citar al titular, estaria més proper al que considere una bona pràctica. I per mi això és anar més enllà del que ens diuen els polítics siguen del signe que siguen.

Que considerem que no existeix l’objectivitat i en molts àmbits la veritat siga interpretable, no vol dir que els periodistes hàgem de perdre la voluntat de buscar-la, de contrastar i confirmar el que els polítics ens volen fer empassar com a la realitat objectiva. I, si bé, per sort si que hi ha periodistes o mitjans que treballen així, crec que no és l’habitual. En la meua opinió, el periodisme polític se centra, en excés, en sumar declaracions o en les lluites de poder en els partits i entre diferents partits quan s’hauria de basar en allò que ens afecta, com ens afecta i en contrastar si les afirmacions dels polítics són o no certes.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.