El miratge

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Hi ha dues planxes sensacionals d’Hergé a ‘Tintín al país de l’or negre’. En Dupond i Dupont condueixen un landrover pel desert i un li diu a l’altre: “Ei, tu… N’estàs segur que anem pel bon camí?”. I l’altre li respon: “Completament!”. A la llunyania veuen unes palmeres i, quan s’hi acosten, és un miratge. Continuen. I veuen el vilatge de Tel Al Oued… I res, un altre miratge… Quan ja no se’n refien, topen amb una palmera. L’endemà, amb el cotxe arreglat, segueixen i tenen tanta calor que ja veuen un llac i tot. Baixen del landrover, es treuen el vestit i la camisa i es posen un banyador d’època, agafen embranzida i… de cap a l’aigua! Pataplof!! “Diantre! Era un miratge!”, diu en Dupond. “Jo diria més encara…”, contesta lògicament en Dupont.

L’altre dia alguns companys de professió, sobretot els més assedegats (els moltíssims que estan a l’atur) i els més idealistes (encara n’hi ha), van intuir unes palmeres, allà, a la llunyania quan la Asociación de la Prensa de Madrid (APM) va comptabilitzar 300 nous mitjans creats des de 2008. El subtítol era més aclaridor: dels 108 analitzats, només 1 era una S.A, abundaven els autònoms i les S.L. i el 60% tenien entre cap i tres treballadors. Quins eren els més sòlids? Us els podeu imaginar. Tots sorgits de bojos emprenedors… que han comptat amb una bona butxaca fruit d’indemnitzacions dels ERO per arrencar i perdre diners (o no guanyar-ne, que ja és una victòria) durant alguns anys.

Vagi per endavant que em trec el barret dels Dupond-Dupont davant d’aquests bojos emprenedors, perquè a la meseta estan més acostumats a buscar aigua. Però si féssim un estudi similar a Catalunya, els resultats serien encara més decebedors, perquè amb una simple repassada d’ERO o de nous mitjans que hi ha a les rodes de premsa ja és clar que no hi ha ni 300 empreses noves ni una desena de mitjans nous de les dimensions de Eldiario.es, Infolibre o Elconfidencial.es. Encara podem citar un altre estudi sobre la professió, en aquest cas a Catalunya, el que fa uns mesos va publicar el Col.legi de Periodistes, i que quantificava en 1.769 els periodistes catalans que cada dia a les 8 del matí s’aixequen a trencar-se la cara per aconseguir una col.laboració… mentre cobren l’atur. Perquè, de contractes nous, no n’hi ha. També hi ha 3.000 tios més que estan inscrits al Servei d’Ocupació de Catalunya que busquen feina en el camp de comunicació com a primera opció. I, last but not least, enguany a les facultats de comunicació hi ha 1.299 estudiants de periodisme que algun dia voldran treballar.

Seguim? Jo, que per sort tinc feina i contracte, i sóc un puto idealista, he decidit fer una festa el pròxim 4 d’abril. És aquesta mateixa setmana i hi esteu tots convidats. Què hi celebrem? Que un dia, ara fa un any, durant uns pocs mesos, vaig intentar descobrir què és això del periodisme freelance i sumar i sumar fins arribar a una quantitat possible. Ara fa un any vaig fer una entrevista que encara no he cobrat. I aleshores me’n recordo del que Francisco Umbral li va dir a la periodista Joana Bonet una vegada que ella va intentar fitxar-lo per fer unes col.laboracions en una revista. “Miri, senyoreta, em sembla molt bé la seva oferta, però quan li lliuri l’article, el vull cobrar”. Un idealista, l’Umbral. Com els Dupond i Dupont.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.