Collboni i els ‘palmeros’ 2.0

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Disculpeu que no he sabut trobar una expressió millor per definir-los: palmeros 2.0. Hi vaig pensar arran de l’escàndol a les meses de Ciutat de Vella durant la primera volta de les primàries organitzades pel PSC per triar el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona.

Si comencem pel final, veurem que Collboni va tenir l’encert de fer un comunicat en què -de forma suau però evident- admetia la possibilitat d’irregularitats i proposava l’anul·lació dels resultats d’aquelles meses.

Ho feia perquè sense aquells vots la seva victòria es mantenia inalterable i ho feia, sobretot, perquè la bona feina de diferents periodistes a diferents mitjans havia deixat clara la tupinada.

M’importa poc, però, el resultat d’aquella votació. Em sembla molt més interessant, i preocupant, l’activació immediata d’una sèrie de perfils a les xarxes –alguns de coneguts i la majoria anònims- que es van dedicar a fer una defensa que vorejava el ridícul tot apel·lant la valentia d’unes primàries i la idoneïtat d’un candidat. Posteriorment, i veient que el tema prenia volada, no en van tenir prou i considerant que la millor defensa és un bon atac van iniciar una croada multiculti per acusar de racistes els qui havien denunciat l’ús interessat de membres del col·lectiu pakistanès.

La lícita i legítima defensa d’un candidat o d’una opció política els va impedir llegir o escoltar amb prou atenció les denúncies raonades que havien provocat la polèmica. I per això el comunicat de la candidatura de Collboni els va deixar completament descol·locats. Hi havia poc espai per al dubte i el més raonable va ser la mateixa actitud del candidat obrint la porta a no considerar uns vots que en el millor dels casos feien mal d’ulls.

Ens hauríem de preguntar quin bé fan aquests palmeros –de professió o de passió- a les causes polítiques que volen servir. La raó i els raonaments són més imprescindibles que mai a la política catalana i per això resulta molt decebedor la defensa sense matisos ni autocrítica sumada a la facilitat, la immediatesa i, quan cal, l’anonimat de les xarxes socials.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.