Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La publicació del llibre La gran desmemoria de Pilar Urbano sobre la implicació del Rei espanyol en la trama del cop d’Estat del 23F ha generat una onada d’indignació en el món politíco-mediàtic estatal. Qui més lluny ha anat, possiblement, és El País, que el 4 d’abril va incloure en portada un article del seu president executiu, Juan Luis Cebrián titulat “Gat per llebre” i on titlla de “falòrnies” les tesis de la periodista valenciana.

Altres diaris van destacar en portada les reaccions de la Zarzuela al llibre, com per exemple, El Mundo, l’ABC o Las Provincias, encara que va ser La Vanguardia l’única que ho va situar com titular principal. Per primer cop un llibre crític amb el paper de la monarquia –que no amb la institució- ha generat una resposta tan virulenta per part de la Casa Reial espanyola.

Des de llavors, columnistes, tertulians i protagonistes dels fets narrats convertits en oportuns col·laboradors dels principals mitjans es dediquen a criticar el “relat de ficció” que al seu entendre ha publicat Urbano.

Qui millor sembla conèixer la tendència de l’escriptora a la fabuació és ABC, diari on Urbano va mantenir una destacada columna durant anys. Ara, el diari de Vocento relata com el 1984 inventava que militants d’ETA es passejaven pel centre de Vitòria “pistola al cinturó”. O que durant la seva cobertura del judici dels colpistes del 23-F, davant “la seva falta de rigor i les seves fonts incògnites” van haver de contractar els serveis jurídics especials per revisar-li cròniques. No s’explica però, perquè llavors el diari no va acomiadar una de les seves periodistes estrella.

També El Mundo centra en la valenciana “el mal del periodisme”. La seva tendència a les teories conspiratòries és un dels principals arguments acusatoris –això en el diari de l’11M- i es posa com a exemple com en el llibre Yo entré en el CESID avala la tesi que l’accident aeri del cim d’Oiz hauria estat en realitat un atemptat d’ETA mitjançant un míssil rus. Aquest detall, però, va passar per alt a la crònica que el diari de Unidad Editorial va publicar el 1997, on destacava que Urbano era “col·laboradora d’El Mundo” i que “narra transmetent al lector els calfreds i suors fredes que ha experimentat”. El llibre, en realitat contenia moltes més inexactituds i errors, sobretot pel que respecta a la lluita contra ETA, però no sembla que llavors no era massa important.

De fet, la tendència conspiranoica d’Urbano no és nova. Ja en el seu llibre Jefe Atta. El secreto de la Casa Blanca posava en dubte la versió oficial de l’11S en el que El Mundo descrivia com un “clàssic estil d’investigació amb el que ja va obtenir grans resultats amb llibres com Con la venia, yo investigué el 23-F i Yo entré en el CESID”. També a El precio del Trono, sobre l’ascens de Joan Carles I a la prefectura de l’Estat espanyol, va dedicar un capítol a “demostrar” que la CIA es trobava darrere l’atemptat que va costar-li la vida a Carrero Blanco. A pesar de la manca absoluta de proves el llibre va comptar amb bones crítiques a tot tipus de mitjans que en cap moment van qüestionar els “indicis” aportats per l’autora.

Tampoc ningú va semblar-se escandalitzar quan el periodista basc Pepe Rei va acusar al jutge Baltasar Garzón de filtrar secrets sumarials a Urbano, qui va escriure una hagiografia del magistrat titulada El hombre que veía amanecer.

La tesi no és nova

Curiosament, el torrent de columnes i tertúlies no ha impedit que hagi passat una cosa per alt, més enllà de les qualitats literàries o periodístiques d’Urbano. I és que la seva tesi ni tan sols es nova. Gregorio Morán (El precio de la transición i Adolfo Suárez. Ambición y destino), Joan Garcés (Soberanos e intervenidos), Amadeo Martínez Inglés (23-F, el golpe que nunca existió), Jesús Palacios (23-F, el Rey y su secreto) o el ja citat Pepe Rei (Un Rei cop a cop) han explicat de forma més o menys documentada la mateixa trama descrita per Urbano.

Però llavors encara funcionava el cordó sanitari mediàtic entorn la Casa Reial i l’estratègia va ser el silenci.