Pressions i coaccions

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Notícia és allò que el protagonista no vol que se sàpiga. La veritat comença a partir d’allò que s’oculta, i fer visible aquest silenci sempre ha estat difícil i ha portat implícites pressions per part d’aquells que no estan disposats a que es publiqui res o que tenen interès en influir en el cuinat de la informació. Això passa, i l’ofici ho accepta generalment com a part del negoci sempre i quan cadascú es mantingui en els límits del seu paper, és a dir, que el principal ‘afectat’ de la noticia o algun esbirro seu intenti repercutir en la informació sense que suposi una coacció ni un sedàs de la llibertat d’expressió que té el periodista a l’hora de revelar exclusives. La frontera entre el respecte de funcions i la intromissió en terreny aliè és però tan prima que en moltes ocasions es confonen les idees, i és llavors quan s’acaba topant amb el polític amb ínfules de periodista o amb l’informador que es creu que té algun càrrec públic o de partit. Tot això està a l’ordre del dia en tots els àmbits de la professió, si bé en el món local es visualitza molt més degut a la proximitat de les fonts. L’univers ‘rural’, i que se m’entengui l’expressió, és el millor màster que pot tenir un periodista, ja no només per l’obligatorietat que té de tocar tots els pals, sinó també per la gimnàstica que s’aconsegueix a l’hora de repel·lir les pressions que poden arribar en els llocs menys pensats del poble o de la ciutat. El periodisme local és una escola que fogueja com cap altra, encara que de vegades també crema.

Ho dic perquè en ocasions les pressions es converteixen en atacs directes, i és aquí on la professió ha de ser implacable. Un cas l’hem viscut a Lleida fa dues setmanes i encara cueja. La moviola dels fets és aquesta: El president del club de futbol de la ciutat, el Lleida Esportiu, que juga a la segona divisió B, va convidar a entrar al vestuari a un jove periodista després d’una de les derrotes que ha sumat l’equip en aquest darrer mes. Jugadors i cos tècnic van acusar-lo de voler fer mal a l’equip en unes cròniques que, en el súmmum de l’absurditat, ni tan sols havia escrit ell. Valents de mena, alguns jugadors van insultar al noi amb el plàcet de l’entrenador, Toni Seligrat, que dies abans havia assegurat en roda de premsa que no llegia cap diari. “Ets una mitja merda”, li van arribar a dir. Tres quarts d’hora després  el van ‘alliberar’ mentre el president de l’entitat li assegurava que el que havia passat li serviria precisament per guanyar experiència, per foguejar-se. Lamentable. Òbviament el club ha mantingut un silenci sepulcral sobre el tema, i ni badarà boca, i això l’ofici no ho pot deixar passar encara que només sigui per evitar que situacions així es tornin a repetir. Ho dic perquè la defensa de la llibertat d’expressió és un dret que hem de preservar sobretot els periodistes sigui quina sigui la nostra competència i la disciplina, i casos així s’han de denunciar des del minut u i no posar-se de perfil com han fet alguns.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.