L’altre procés

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El debat al Congrés sobre el traspàs de la competència per convocar una consulta sobre el futur polític de Catalunya va escenificar molt més que una mera dissonància política. L’expectació requeia no només en el contingut, sinó també en el ressò posterior de les paraules dels parlamentaris catalans i dels arguments negacionistes del govern espanyol, així com de la resta de partits amb representació al Congrés. I certament ho era, de rellevant, perquè del tractament informatiu en depenia la presa de consciència de ciutadans que no tenen l’oportunitat de copsar en l’entorn l’abast i el fons del procés català.

Però, com era d’esperar, els informatius d’aquell vespre de TVE, Telecinco i Antena 3 no van tractar rigorosament els esdeveniments polítics que van tenir lloc a la cambra baixa espanyola. I això que ja havien estat exposats els arguments principals per part de tots els grups polítics i només quedava el torn de rèplica. Però les prop de cinc hores de debat que havien precedit els telenotícies van quedar condensades en poques idees, en bona part més centrades en les formes que en els arguments.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El missatge unànime va consistir a deslegitimar la proposta del Parlament argüint que rere un gest aparentment democràtic, però en qualsevol cas “il·legal”, s’hi amagava un camí polític incert traçat per una minoria. El mateix argument polític que van abocar pel broc gros PP i UPyD i que també va apuntar el PSOE. Tampoc hi van faltar els arguments jurídics del govern espanyol, ni els aplaudiments que va rebre Rajoy després d’etzibar un ‘no’ d’uns quaranta minuts.

Ben poques, en canvi, van ser les referències als arguments exposats pels representants polítics catalans, als quals es va mencionar fonamentalment pel fet de reiterar amb un to “amenaçador”, segons Antena 3, la determinació de continuar amb el procés al marge de la resposta del Congrés.

Tot plegat ha servit per evidenciar que l’immobilisme i encarcarament manifest a la cambra baixa espanyola va més enllà de la dimensió política. Perquè hi ha encara molts mitjans que empren el periodisme com una eina de perpetuació de l’statu quo mitjançant la construcció d’un relat únic. S’aferren al poder semàntic del llenguatge per modificar l’enfocament i és aleshores quan, descaradament, canvien el concepte de “proposta” per “desafiament” o “desafecció” per “victimisme”.

Una mostra més d’aquest immobilisme que els impedeix entendre els canvis paradigmàtics és que qualsevol referència al procés català va acompanyada de l’apel·latiu de Mas. Els representants polítics són “enviats de Mas” i els anhels de bona part dels catalans i les catalanes no són altra cosa que “les intencions de Mas”. Un despropòsit derivat o bé d’una pretesa voluntat de generar confusió o bé d’un desconeixement preocupant de la conjuntura política actual a Catalunya.

En qualsevol cas, una evidència més de la manca d’independència i rigor en l’exercici periodístic que des de fa temps, també, està fent augmentar la desafecció entre els professionals i els ciutadans i que, com en l’àmbit polític, pot acabar culminant amb la constitució d’un projecte col·lectiu emancipador empès per les diverses iniciatives que ja fa temps que treballen per aquest canvi. I és que el periodisme també té entre mans la possibilitat de construir el seu procés. Només cal voluntat periodística.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.