Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Sempre havia pensat que un periodista acabava trobant feina, parlo dels bons temps de la professió, si ho feia bé, insistia i tenia una mica de sort. El que no sabia és que hi hauria periodistes que tindrien feina per ser quota d’un partit polític, i que hi hauria programes de ràdio i de televisió que decidirien així els continguts de les seves tertúlies i debats, no per la vàlua professional sinó pels suggeriments, o imposicions, dels departaments de premsa d’aquests partits.

Un dia, pam, veus que el nom d’aquell periodista amb idees tan pròpies i genuïnes apareix a una llista electoral com a candidat i tot pren un nou i poètic sentit. En parlava fa uns dies el fins ara degà del Col·legi de Periodistes, Josep Maria Martí, a la substanciosa entrevista que li van fer Neus Tomàs i Roger Palà, que potser hauríem de rellegir cada dia.

Esclar, al món de la cultura, de la música, no hi ha en joc el poder, els diners, de la política, i potser per això costa d’imaginar una equivalència en aquest camp. Posem per cas, que a l’“Ànima”, de TV3, hi hagués una tertúlia setmanal sobre música i que hi sortissin periodistes secretament designats per Sony Music, Universal, Live Nation, Doctor Music i bé, un cop cada quinze dies, també un de Discmedi i un de Bankrobber, i que aquest detall no el conegués ningú, però que el ciutadà observador pogués deduir-ho de les seves afirmacions. “El nou disc de Lana del Rey és decebedor, demostra que era un bluf”, diria el periodista designat clandestinament per Sony Music per enfonsar la competència. El d’Universal, la discogràfica d’aquesta cantant, es posaria molt nerviós i miraria de desacreditar com fos Shakira i Estopa. El de Bankrobber simularia una sensibilitat filantròpica per l’escena pop catalana, sobretot la de l’Empordà, i mostraria desinterès per la dictadura dels mercats, i el de Discmedi afegiria “sí, però sobretot hem de vendre discos i buscar el públic gros, eh, noi? Com en els temps de rock català!”.

Doncs, segons sembla, aquí és on som en aquest, per a mi, curiosíssim món del periodisme polític de quota, on, d’altra banda, hi ha brillants analistes, esclar, però d’opinions decantades sempre cap al mateix costat. És possible que no sigui tant culpa dels partits, que, legítimament, volen influir al màxim possible l’opinió pública, sinó d’un periodisme, d’una indústria del periodisme, cada cop més afeblida i dependent. No sé si algun dia, potser en un nou país, si arriba, això es farà d’una altra manera, però, mentrestant, si més no, fóra bo que els programes informessin de les credencials del tertulià i expliquessin com ha estat escollit, i així, d’aquesta manera, l’espectador pogués deduir lliurement si està ensabonant un partit perquè li deu la cadira i la projecció pública. En aquestes coses també està en qüestió no ja la salut del periodisme, pobrissó, sinó de tot plegat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.