VÍCTOR SAURA

Policies i experts en seguretat reclamen, des de dins, una policia catalana més democràtica i respectuosa amb els drets cívics

Càrrecs intermedis dels Mossos d’Esquadra que parlen des de l’anonimat, experts policials d’alt nivell i caps polítics de la seguretat catalana critiquen per primer cop des de dins els comportaments fora de la llei, no ètics o d’abús de poder dels seus companys. Asseguren que aquestes actituds són molt minoritàries, però a la vegada reivindiquen una policia catalana democràtica, respectuosa amb els drets cívics i allunyada dels tics d’altres policies del passat. L’Anuari Mèdia.cat ha tingut accés a un article inèdit d’un mosso d’esquadra que denuncia aquesta passivitat còmplice davant les males pràctiques d’alguns agents i que demana que la policia catalana tingui “vocació de servei” al ciutadà. Alguns d’aquests policies anònims reconeixen que “hi ha poca cultura crítica i la dissidència es viu com una heretgia”.

Les males praxis professionals existeixen en una organització per sobre de les 15.000 persones; és una qüestió estadística. Detectar-les, denunciar-les i també redirigir-les cap a bones pràctiques hauria hagut de ser una prioritat organitzativa, una vertadera iniciativa corporativista que hauria enfortit l’organització enfront d’unes individualitats aïllades. En comptes d’això, s’ha mirat cap a un altre costat en tots els nivells de l’organització”. Aquest és un fragment d’un article inèdit escrit per un quadre dels Mossos d’Esquadra fa alguns mesos, arran de la polèmica per la detenció i mort de Juan Andrés Benítez al Raval. L’autor lamentava que els Mossos estiguessin caient en els mateixos tics que la resta de les forces de seguretat, quan “ho havíem tingut tot de cara per fer una policia diferent, no érem esclaus de la història ni de cap dinàmica viciada”.

L’article continuava així: “Ja s’ha fet fosc al Cos dels Mossos d’Esquadra, ja és tard. La policia de Catalunya està instal·lada davant de la societat en lloc de ser al seu costat… i no hi ha marxa enrere! L’oportunitat s’esvaeix; tenim una organització amb un immens capital humà però sense valors col·lectius ni vocació de servei. Davant les crítiques ens defensem, i fem cosa de tots actuacions individuals que tenen resultats esfereïdors […] per lamentables que siguin, per molt injustificables que s’evidenciïn… Ens defensem, ens blindem i, el que és més greu, no fem res internament perquè tots som companys i existeix el temor que «algun dia em pot passar a mi»”. L’article no va veure mai la llum perquè l’entorn del seu autor el va frenar.
El virus de l’aquell podria ser jo explica en part la cultura del tancament de files, i la forta pressió que la majoria dels sindicats policials exerceixen sobre el responsable polític que doni credibilitat a una denúncia de mala praxi. Pels Mossos, l’aquell és sempre un presumpte innocent. “A priori, s’intenta justificar el paper d’un company perquè no pots creure que un policia actuï perjudicant conscientment i voluntàriament un ciutadà”, apunta Jordi Samsó, intendent de policia local i director general de Seguretat Ciutadana en temps de la consellera Montserrat Tura, “però també demanen que tota la veritat aflori als tribunals, als quals atribueixen una major imparcialitat que als mitjans de comunicació”.
Com la resta dels policies entrevistats, Samsó entén que als agents “els preocupa la seguretat física en les seves intervencions, però també, i molt, la seguretat jurídica”, i està convençut que “cap no vol riscos innecessaris per actuacions fora de la llei”. Però, segons reconeix ell mateix, hi ha excepcions. “Jo despatxava cada quinze dies amb Afers Interns i signava unes quantes sancions pel que considerava que eren excessos o males pràctiques –diu–. Alguns mossos sancionats em van portar al contenciós i fins i tot vaig perdre algun judici. Em vaig poder equivocar, però considero que no s’ha de ser ni dur ni tou: s’ha de ser just i sancionar allò que s’ho mereix”.
La xifra anual d’agents dels Mossos d’Esquadra investigats o expedientats per haver incorregut en un cas de mala praxi és matèria reservada. No es fa pública i, per tant, es desconeix si puja o baixa, malgrat que aquest podria ser un indicador de qualitat democràtica. La major part dels mossos expedientats ho són arran de la denúncia d’un company, policia com ell, que no està d’acord amb un determinat excés del seu col·lega. Afirmen els Mossos que cap altre cos policial de l’Estat no és tan estricte amb el règim disciplinari; però, si això és cert, no es visualitza perquè, de portes enfora, la consigna és tancar files.

Entorn (mediàtic) hostil
Un comandament, que demana anonimat a l’Anuari Mèdia.cat i que és conegut al cos pel fet de tenir una ideologia d’esquerres, explica que “un missatge contundent d’intolerància davant d’una mala praxi no hauria d’estar renyit amb la prudència, que és no avançar-se ni a condemnar ni a avalar cap actuació fins a tenir-ne tota la informació”. Però titubejar, segons ell, també és donar armes als qui, suposa ell, busquen minar la moral del cos. Aquest càrrec intermedi admet que “hi ha poca cultura crítica i la dissidència es viu com una heretgia”, però a la vegada pensa que “el corporativisme mal entès s’alimenta sobretot dels atacs sistemàtics mal fonamentats”.
Un altre quadre de la policia catalana, que col·labora habitualment amb el Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), el think tank sobre temes de seguretat que presideix Miquel Sellarès, culpa d’aquest corporativisme el fet que alguns agents imputats després han estat absolts per l’Administració o pels jutjats: “En situacions d’agressivitat –manifestacions o detencions violentes– és difícil mesurar fins a quin punt un comportament en un moment determinat ha estat el millor. Els mitjans de comunicació són molt receptius a aquest tipus de notícies. Jo mateix m’he trobat amb una denúncia per maltractaments que va sortir en titulars. El judici va arribar dos anys més tard, però que vaig ser absolt ja no ho va publicar ningú. En un entorn hostil com aquest, molts agents tendeixen a aixoplugar-se col·lectivament”.
La tesi de bona part dels policies consultats és que hi ha denúncies per abusos certes i denúncies falses, i que la premsa tendeix a no fer gaires distincions. Al final, consideren, els presumptes excessos d’uns mossos es converteixen en els excessos dels Mossos. Aquest és el caldo on es conreen els anticossos del corporativisme policial, que entén la informació crítica com una campanya de desprestigi.

El braç executor
El col·laborador del Centre d’Estudis Estratègics també opina que “en general, les actuacions són correctes, si bé, de casos aïllats, se’n donaran sempre” i alerta que els policies són “un simple braç executor del poder”. Segons ell, “centrar-se només en la nostra actuació és fer un favor a les elits dirigents”. El seu raonament és que “les manifestacions i les protestes al carrer són contra l’ordre establert, contra les elits, que per defensar-se usen una capa de població d’estrat baix-mitjà (per ser mosso, només cal el graduat escolar i tenir 18 anys) a la qual han atorgat el grau d’agents de l’autoritat i paguen bastant bé per fer una tasca ingrata”. Tal com publica anualment la Generalitat, el sou del mosso d’esquadra de la categoria més baixa ascendeix a 2.419 euros mensuals, mentre que el d’un sergent supera els 3.000 euros i el d’un inspector arriba als 4.000 euros mensuals. Segons el seu parer, caldria demanar explicacions als polítics i al poder empresarial, i no als Mossos: “Són les elits –insisteix– les culpables que la policia dispari trets de bales de goma contra la multitud! Qui va ordenar desallotjar la plaça de Catalunya va ser el conseller Felip Puig, no el comissari dels Mossos de Barcelona o el cap de la Brimo!”.
El comandament conegut per ser d’esquerres, en canvi, opina que “els agents que s’extralimiten, que n’hi ha, no ho fan seguint instruccions superiors o perquè els vagi la marxa, sinó per mancances pròpies. Segurament no tenen el perfil per encarar algunes situacions d’estrès o la maduresa per mitjançar en conflictes particulars”. Explica que dins del cos hi ha especialitats que requereixen perfils diferents i que, per tant, “és important que cada policia trobi el lloc adient”. Com altres experts, aquest policia atribueix molts dels mals intrínsecs dels Mossos d’Esquadra a les presses amb què se’n va fer el desplegament.

Seguidisme polític
No ho veu exactament igual el magistrat Carlos González Zorrilla, que entre els anys 2006 i 2010 va ser director de l’Escola de Policia. Al llibre publicat l’any passat ¿Quién controla a los controladores?, sosté que el corporativisme policial s’ha imposat al control polític, i com a exemples posa la incapacitat de fer complir les normes que han dictat (com dur el número d’identificació personal en un lloc visible), l’arbitrarietat amb què es concedeixen indults a condemnats per abusos (al maig de 2013, el Grup d’Estudis de Política Criminal va proposar, sense èxit, una modificació de la normativa que regula els indults), o la rebel·lió contra el Codi ètic i l’òrgan de nova creació que el va redactar en temps del conseller Joan Saura. Tot i no tenir capacitat sancionadora, el Comitè d’Ètica “va ser vist per una part important del cos policial com una ingerència intolerable en la seva tasca i un signe de desconfiança incompatible amb la seva abnegada i generosa entrega al servei públic”, ironitza l’autor. Una de les primeres mesures del conseller Puig quan el 2011 va prendre el relleu a Saura va ser fulminar el Codi ètic; tot seguit van dimitir la major part dels membres del Comitè d’Ètica, i aquest no s’ha reactivat fins al febrer de 2014, sota el conseller Espadaler i amb una composició renovada. Els sindicats policials l’han rebut ara amb menys escarafalls, però amb idèntic escepticisme.
González Zorrilla assegura categòric que la major part del cos actua amb ètica, però apunta que la “solidaritat intergrupal” i el “seguidisme” dels polítics acaben provocant que “l’activitat policial no es regeixi per criteris clars, decidits pel Govern i pel Parlament, sinó, a la pràctica, per un embull d’instruccions internes, protocols i procediments normalitzats de treball, normes desconegudes pel públic que converteixen la tasca de control de l’activitat policial en quelcom de pràcticament impossible”.
Les estadístiques de la conselleria d’Interior podrien ajudar al rendiment de comptes, hi afegeix, però són poc útils perquè es fixen més en l’activitat infractora que en la policial. Escriu el magistrat que amb unes altres estadístiques es podria saber el nombre d’identificacions que es fan i el perfil ètnic de les persones identificades, o quantes són traslladades a comissaries, o amb quina freqüència fa falta l’ús de la força física o d’una arma de foc, per citar alguns exemples, però en comptes d’això ens parlen de l’evolució de la delinqüència, de la percepció ciutadana en matèria de seguretat o de la valoració social dels diferents cossos policials.
A l’Enquesta de Seguretat Pública de Catalunya, edició 2013, els Mossos van obtenir una puntuació de 6,9 sobre 10, una dada que podria matisar la suposada mala imatge de la policia catalana. Els resultats d’aquest sondeig revelen també que la ciutadania demana més “mà dura” en casos de treball sexual al carrer o de sorolls a la nit que en “manifestacions que pertorben la normalitat”.

L’ordre públic
“L’ordre públic és extraordinàriament complicat”, admet Jordi Samsó: “A mi em va tocar dirigir els Mossos quan el Barça va guanyar la Champions de Rijkaard. Es van concentrar 125.000 persones a Canaletes; alguns manifestants van començar a trencar aparadors i saquejar botigues, i vam fer uns 100 detinguts. Però, malgrat les demandes, no vaig ordenar carregar perquè no volia una allau humana amb víctimes: era ple de pares amb criatures! Ho vaig explicar, però les crítiques van ser ferotges”.
De totes les espècies de policia, l’antiavalots és la que té més mala premsa, perquè la seva intervenció és generalment violenta. “Molt poques de les 10.000 manifesta-cions anuals acaben en batusses. En aquest context, potser hi ha agents que van al límit, però costa de creure que algú vagi predisposat a oprimir manifestants”, opina el col·laborador del Centre d’Estudis Estratègics. Jordi Samsó hi coincideix. Per l’exdirector general de Seguretat Ciutadana, “els antiavalots estan formats per mantenir el control en situacions extremes, mentre els insulten, els escupen i els llancen pintura; una altra cosa és que al mig d’una manifestació no comunicada i sense servei de seguretat, amb manifestants que aprofiten l’anonimat per danyar persones i béns, se’ls demani l’impossible, que és destriar els bons dels dolents, i que actuïn quirúrgicament deixant a la seva esquena gent que els pot agredir; quan una manifestació esdevé violenta, els ciutadans pacífics han de separar-se’n i aïllar els violents”.

Eradicar el corporativisme
La pregunta és: si, segons les fonts policials consultades, la majoria obra correctament i només una minoria no ho fa, per què no és possible aïllar els policies violents? “El corporativisme és consubstancial a qualsevol cos policial –opina l’exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya José María Mena–, però és un deure dels polítics establir criteris d’intransigència absoluta amb els excessos, que generalment són delictes”. En els casos de violència sobre els detinguts, Mena estén aquesta exigència “als jutges, als metges forenses i al personal sanitari dels centres on són traslladats els le-sionats, ja que de vegades cedeixen a la conveniència d’evitar incomoditats posteriors”.
Joan Boada, que va ser número dos d’Interior amb Saura, hi afegeix que “el més còmode per a un polític és ser condescendent; ho hem vist amb el cas de Ceuta. Nosaltres no vam actuar així; la policia és una institució fonamental per a la democràcia, i una mala praxi individual s’ha de denunciar, entre altres raons, per no embrutar la imatge del col·lectiu”. La mesura que va aixecar més polseguera en els temps d’ICV a Interior va ser la generalització de les càmeres de vigilància a les comissaries de policia. Molts agents les van rebre com una ofensa a la seva professionalitat, en part perquè es van estendre com a reacció a l’escàndol de les pallisses a la de les Corts. Ara les càmeres són vistes com una garantia de treball i alguns les voldrien també a l’interior dels cotxes patrulla. José María Mena adverteix, però, que “les càmeres són compatibles amb l’existència d’espais negres aptes per a il·legalitats; la seva prevenció és gairebé impossible i, per tant, la seva repressió ha de ser severa i ha d’anar acompanyada d’un rebuig polític que contribueixi a provocar el rebuig corporatiu”.
Boada reconeix que ell va forçar que la denúncia per suposats maltractaments a les Corts sortís a la llum malgrat l’oposició dels comandaments i de Joan Delort, l’exsecretari de Seguretat Pública. Amb el retorn convergent al poder, Delort va fer unes explosives declaracions a El Punt Avui: (“Hi ha qui va voler presentar el servei públic de policia com una mena de caverna de malfactors i torturadors”), donant la raó a la tesi, àmpliament propagada, segons la qual els ecosocialistes no podien dirigir Interior perquè eren més amics dels okupes que de l’ordre (tot i que el moviment okupa pensa just tot el contrari). El conseller Puig ja havia proclamat que, per posar fi a la suposada impunitat antisistema, s’arribaria “fins al límit de la llei i una mica més enllà”.
Si la relació entre la direcció política i la cúpula policial mai no és fàcil, la malfiança recíproca va ser especialment aguda en els temps d’ICV. Boada recorda que “alguns comandaments s’apunyalaven entre ells, filtrant notícies per perjudicar un company o un polític; el comissari portaveu Capell n’era el rei, i la gent progressista del cos que donava suport al que fèiem era sistemàticament bandejada”. En una organització jerarquitzada, explica, la represàlia “és tan fàcil com enviar-te al costat de casa o a la quinta punyeta cada cop que puges a l’escalafó, que és quan et poden traslladar”.
I per això aquell mosso abatut pel pessimisme que escrivia l’article citat a l’inici d’aquest reportatge sobre l’oportunitat perduda de fer una policia diferent va seguir el consell dels seus amics. I va desar les seves reflexions al calaix.