[INTRODUCCIÓ 2014] L’HORA DE LES RESPOSTES

Mai abans no havíem viscut, com ara, uns temps tan paradoxals. D’una banda, per molt que des dels poders polítics i financers ens diguin que la foscor s’està esvaint, tots som molt conscients que el túnel és llarg i –el que és més dur d’assumir– que, un cop hàgim sortit del túnel, ens adonarem que el paisatge de la sortida no s’assemblarà gaire o gens al de l’entrada.


Les dades són esfereïdores: arreu de l’Estat, d’ençà de l’inici de la “crisi”, el 2008, s’han tancat prop de tres-cents mitjans de comunicació. Tres-cents! I s’han perdut prop de 12.000 llocs de treball! Com diu la “periodista desquiciada” Cristina Palomar, “si començo a comptar tots els companys que conec que estan fent col·laboracions de franc per continuar en el mercat periodístic, em quedo sense dits”. El drama ens envolta. I ho fa personalment i nacionalment, perquè el paisatge periodístic dels Països Catalans està assolint tints de tragèdia: tancament de Radiotelevisió de Mallorca (RTVM), tancament de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), tancament de TV3 i de Catalunya Ràdio al País Valencià, acomiadaments i retallades a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i a IB3, acomiadaments i retallades a totes, absolutament totes, les redaccions dels diaris de paper. Desaparició de desenes de televisions i ràdios locals. El panorama és, si el comparem amb el de fa 10 anys, apocalíptic.
En aquest context, les pressions dels poders financers són cada cop més efectives i la por, el desànim i l’autocensura guanyen terreny minut a minut, hora a hora, dia a dia. Això està passant. Xavier Montanyà ha arribat a afirmar que “actualment no hi ha un periodisme referencial; majoritàriament, el periodisme d’ara és reverencial”.

Montanyà té raó, però llegim-lo bé: diu “majoritàriament”; no diu “absolutament”. Perquè, tot i estar perdent unes quantes batalles, la guerra encara dura i som uns quants els qui no hem parat ni pararem mai de disparar. El Grup de Periodistes Ramon Barnils maldem per resistir, maldem per mantenir l’actitud i el mètode (rigor, esperit crític i independència); maldem, en definitiva, per plantar cara. No som els únics; si no, malament rai. Però el Grup Barnils cada cop som més, cada cop ens sentim més forts i cada cop percebem que l’esquerda que va obrir el primer Anuari dels silencis me-diàtics, ara fa quatre anys, no para d’eixamplar-se.

Perquè el paisatge descrit al principi d’aquest article té un objectiu clar: precaritzar el missatger i, per tant, controlar –encara més!– el relat, la informació. I el control passa, avui, pel silenci: vagues que no existeixen, manifestacions que s’empetiteixen, rodes de premsa plasmàtiques, compareixences informatives sense preguntes… Però també està passant que, de tant d’esforç a silenciar, cada cop hi ha més silencis eixordadors, silencis que, pel sol fet de ser-ho massa, deixen de ser-ho.

I aquí l’Anuari dels Silencis Mediàtics hi té molt a veure. Són uns quants els silencis denunciats pels nostres anuaris que, després, han deixat de ser-ho. El cas Urdangarin, els centres d’internament d’estrangers (CIE) o els exministres franquistes (ara encausats des de l’Argentina) en són alguns exemples. Maldem i maldarem per trencar els silencis.

El cantautor Feliu Ventura escriu en una de les seves cançons que “les nostres preguntes són incendis que les vostres respostes no saben apagar”. Seguint el fil de la mateixa cançó, vull acabar amb la desafiant sentència venturiana que assegura que “no coneixeu l’abast de la memòria que tenim”. Perquè l’Anuari Mèdia.cat és això: memòria allà on volen amnèsia i respostes allà on no volen preguntes.