El 24 d’abril de 2013, Rana Plaza, un edifici ple de tallers tèxtils a Dacca (Bangla Desh), va desplomar-se. Hi van morir 1.133 treballadors i n’hi van quedar ferits uns 2.000. Va ser el pitjor accident laboral de la història del país. L’empresa catalana Mango, amb producció a la planta, ha negat cap responsabilitat en la tragèdia i, només en l’últim moment i després de rebre tot tipus de pressions, va acceptar afegir-se al fons de compensació internacional supervisat per l’Organització Internacional del Treball. La marca presidida pel multimilionari Isak Andic rebutja, a preguntes de l’Anuari Mèdia.cat, fer pública quina ha estat la seva aportació al fons. Les reaccions de marques com Primark, El Corte Inglés o Inditex –que no tenia producció al Rana Plaza– van ser molt diferents: des del primer moment, van acceptar ajudar econòmicament les víctimes.

L’empresa catalana s’afegeix en l’últim moment al fons internacional per compensar econòmicament les víctimes després de rebre pressions arreu del planeta

Mango va publicar un comunicat on declarava que la seva relació amb Phantom Tac, una de les cinc factories tèxtils presents a l’edifici, no l’obligava a fer-se càrrec de res, ja que, segons assegura, estava fent una auditoria social –amb alguns encàrrecs de peces com a prova– abans de firmar qualsevol contracte amb l’empresa. Un article al diari The New York Times publicat al desembre passat qüestionava la versió oficial. A més, el testimoni de la infermera Laboni Khanom, de 21 anys, que treballava al taller situat a la cinquena planta de l’edifici i que va perdre el braç esquerre, assenyalava de forma molt clara la marca catalana: “Calia acabar una comanda de Mango aquella mateixa nit”, va afirmar al diari El País des de Bangla Desh.

Finalment, Mango va acceptar formar part del fons de compensació, però insistint que només ho feia pel “caràcter caritatiu” de l’ajuda. L’acord de confidencialitat signat impedirà que es pugui saber quant aporta cada empresa a les víctimes. IndustriALL Global Union, un sindicat internacional encarregat de coordinar esforços per recollir els fons de compensació pertinents, estima que són necessaris 30 milions d’euros. Pocs dies després de l’accident del Rana Plaza, Mango va anunciar que havia tancat l’any 2012 amb un benefici després d’impostos de 113 milions d’euros –gairebé quadruplicant els diners de tot el fons de compensació. Millorava en un 79% els beneficis de l’any anterior, que van ser de 63 milions.

Mango, el gran èxit empresarial català
El propietari de Mango és Isak Andic, l’home més ric de Catalunya i el tercer en el rànquing estatal, amb 4.150 milions, segons la llista de Forbes. La Generalitat, durant el Govern d’esquerres de José Montilla, li va concedir la Creu de Sant Jordi qualificant-lo com a “heroi contemporani de Catalunya”. Els indicadors mostrats en la memòria de Mango de 2012 –l’última publicada– deixen clar que es tracta d’una empresa a l’alça als mercats exteriors –amb un 84% de vendes–, i amb uns resultats econòmics positius: 1.691 milions d’euros de facturació. Andic, durant el discurs anual als accionistes, va dir que l’objectiu és “multiplicar per cinc l’empresa durant els pròxims anys, comptant amb el nostre equip, gent honesta i professional”. El 2013 no podia començar d’una manera millor: hi havia prevista l’obertura de més de 200 nous punts de venda.
Mango cita en la seva memòria que més d’un 70% de la seva producció es basa en el sistema de compra: és a dir, l’empresa local s’encarrega d’adquirir les matèries primeres per a la producció, i a continuació rep l’encàrrec i una data límit per entregar les peces de roba. Pel que fa a la localització d’aquests proveïdors, la memòria mostra com el continent asiàtic (amb més d’un 60% de la producció) és la zona on podem trobar més empreses treballant per a ells. Bangla Desh, amb un 5,8%, ja és prop de situar-se entre els cinc països on Mango es proveeix més –Espanya se situa en quarta posició, amb un 7,6%.
Una dada destacable en la memòria és l’edat dels assalariats de Mango, i la diferència substancial que hi ha quan canviem de continent. A Espanya un 14% es troba en una franja d’edat entre 16 i 25 anys, mentre que a la resta del món aquesta franja arriba fins a un 51% dels obrers. Albert Sales, activista de la campanya internacional Roba Neta i professor de ciències polítiques i socials a la Universitat Pompeu Fabra, comenta el perquè d’aquestes dades: “El tema del treball infantil va sorgir als anys noranta a la premsa i això va ocasionar un boicot. Les empreses tenen pànic que això es conegui, i fan servir gent a partir dels 16 anys. Hi ha hagut un descens del nombre de criatures treballant en la confecció… però a les fàbriques subcontractades o en canals de roba que no arribarà als grans mercats sí que hi ha treball infantil”.

El fons de compensació del Rana Plaza
L’accident del Rana Plaza és el més greu de la història de Bangla Desh i un dels més mortífers del món. Les causes principals, segons les ONG i els sindicats, són la manca de seguretat en els edificis de la indústria tèxtil al país, i com a problemes latents, les males condicions laborals dels treballadors i les pressions i amenaces que reben si intenten millorar-les. Segons Juan Hernández Zubizarreta, professor de dret i relacions laborals a la Universitat del País Basc, especialista en empreses transnacionals i autor de diversos llibres sobre el tema, la responsabilitat legal de les empreses multinacionals en aquest tipus d’accidents és “una mena de dret tou: normes voluntàries, sense exigibilitat jurídica. Això implica que puguin morir més de 1.000 persones i cap empresa no en sigui responsable”.
Al mes de febrer passat, Mango va canviar la postura que havia mantingut durant tot el 2013. L’empresa tèxtil havia assegurat, des del col·lapse del Rana Plaza, que no formaria part del fons de compensació a les víctimes, ja que no tenia cap tipus de vincle legal amb Phantom Tac. El passat 23 de febrer, però, Mango va anunciar que acabaria aportant diners al Rana Plaza Donors Trust Fund. En declaracions a l’Anuari Mèdia.cat, el departament de premsa de la marca afirma que “aquest és un fons humanitari creat amb caràcter solidari” i que “Mango hi participa de forma voluntària”. Deixen clar, doncs, que “des de la companyia reafirmem el nostre criteri inicial”.
Abans del canvi d’opinió, Mango no havia volgut fer més declaracions sobre el tema més enllà del comunicat publicat poc després de l’esfondrament: “Mango sempre porta a terme una auditoria social a tots els proveïdors abans d’establir qualsevol relació comercial amb ells […]. Mango no havia realitzat aquesta auditoria a Phantom perquè Phantom no era proveïdor de la companyia. Si les mostres que Phantom havia de rea-litzar per a Mango haguessin complert els estàndards de qualitat i l’auditoria social hagués estat positiva, aquest proveïdor hauria realitzat una comanda de 25.000 peces per a la companyia”. La companyia, però, reconeix que “malgrat aquesta auditoria social, hauria estat impossible constatar les insuficiències estructurals de l’edifici, ja que Mango no hauria pogut detectar que la propietat d’aquell edifici havia construït tres pisos més dels permesos”.
L’acord per aportar diners al fons de compensació està signat, de moment, per sis empreses –Mango, El Corte Inglés, Inditex, la canadenca Loblaw, la britànica Bonmarché i la danesa Mascot–, però IndustriALL reclama encara, sense resposta, la participació d’una vintena d’empreses més, entre les quals hi ha Carrefour, Auchan, Walmart o Benetton. La dificultat per incorporar Mango havia estat, durant els 10 mesos posteriors a l’esfondrament, considerable. L’assistent del secretari general d’IndustriALL Global Union, Monika Kemperle, explica que Mango no havia participat en cap de les seves reunions i que no havia respost a cap de les seves trucades. IndustriALL –que representa 150 milions de treballadors en 140 països– s’ha assegut a una taula on negocia amb les grans marques tèxtils mundials, organitzacions com Roba Neta i el Govern de Bangla Desh per aconseguir una retribució per als afectats.
Fins ara, les relacions entre les empreses i el sindicat han estat poc fructíferes, tot i que Kemperle insisteix a recordar un dels seus triomfs: la signatura de l’Acord sobre seguretat contra incendis i dels edificis, que pretén millorar les condicions estructurals de les factories per evitar més esfondraments i preveu inversions de 10 milions de dòlars per formar inspectors. El tractat legal, en vigor durant els pròxims cinc anys, obliga que un inspector independent comprovi les condicions dels edificis abans que els treballadors hi puguin entrar: “Ja s’han donat casos de treballadors que s’han negat a treballar després de rebre l’informe de l’inspector, i l’empresa ha hagut de reparar els problemes de la fàbrica. Durant els dos dies que han passat, els treballadors han seguit cobrant els seus salaris. És un pas endavant significatiu”, expliquen des d’IndustriALL. L’acord compromet, a dia d’avui, 140 grans firmes, entre les quals hi ha Mango.
Kemperle, exdiputada socialdemòcrata austríaca amb una llarga experiència al món sindical, reconeix les diferències que s’han trobat a l’hora de tractar amb les multinacionals. La firma de l’acord sobre seguretat ha reunit les grans marques del sector tèxtil, però la dificultat va aparèixer a l’hora d’actuar sobre el terreny en l’assumpte del Rana Plaza. “Tothom va dir que hi havia la intenció de pagar, però ningú no va dir quant s’havia de pagar”, comenta. L’única donació considerable i des del primer moment havia estat la de Primark, que va destinar 3 milions d’euros en salaris per als treballadors ferits. L’especialista en la matèria Hernández Zubizarreta esmenta que l’actuació de les multinacionals ve marcada per la manca d’implicació i per un sentit de la responsabilitat unilateral i voluntari, sense cap tipus de lligam legal o d’obligació penal.

No és el primer accident a Bangla Desh
La tragèdia del Rana Plaza se suma a una llista llarga d’esfondraments, incendis o allaus humanes per la manca de condicions de seguretat. Des del 2005, més de 1.500 persones han mort a causa d’accidents mentre treballaven en la indústria tèxtil. Els afectats per l’incendi de la fàbrica de roba Tazreen Fashion –novembre de 2012–, amb 112 morts i 200 ferits, encara esperen la compensació de Walmart o de Sears, segons The New York Times. Altres casos recents van ser el de Spectrum –col·lapse, 64 morts, 80 ferits– o el de That’s It Sportswear –incendi, 29 morts. Dos incendis en edificis com el Tung Hai Sweater i l’Aswad han sumat en total 19 morts més.
La presència de la indústria tèxtil a Bangla Desh s’entén a partir del procés de deslocalització empresarial iniciat a la dècada dels vuitanta. L’any 2013, el país tenia 163 milions d’habitants, quatre milions dels quals, treballant en el tèxtil –3,2 milions dels quals són dones. El sector representa un 7% del PIB del país i significa fins a un 76% de les exportacions. Amb una superfície tres vegades inferior a la d’Espanya, el país aporta un 6,5% de la roba que es fabrica a tot el món i un 13% de les importacions tèxtils a la Unió Europea. És el segon exportador tèxtil, darrere de la Xina. Els seus costos laborals, però, són dels més baixos del món.
Un informe recent d’Asia Floor Wage, una associació de sindicalistes, comparava els salaris mínims de diferents països amb els que haurien de cobrar per viure dignament. Bangla Desh era el país que en sortia pitjor parat: els 3.000 takas del salari mínim (28,6 euros) representaven un 11% de la quantitat que es considerava digna, situada al voltant dels 28.000 takas (260 euros) tenint en compte el cost de la vida al país. Al desembre passat, després de pressions sindicals locals i internacionals, el salari mínim dels treballadors del tèxtil va créixer fins a 51 euros.
Segons el reportatge de The New York Times, Phantom Tac podria considerar-se com l’intent fallit de crear un proveïdor tèxtil socialment sostenible. Tenia dos copropietaris, David Mayor, de nacionalitat espanyola i veí de Reus, i Aminul Islam, de Bangla Desh i actualment empresonat després de l’esfondrament de l’edifici. La teòrica voluntat humanitària de Mayor –crear un sistema educatiu per a les teixidores, dignificar la seva feina– es va anar diluint a mesura que s’acceleraven les presses per entregar els encàrrecs. Més de 3.000 persones treballaven al Rana Plaza. El dia anterior a la seva caiguda s’hi van detectar problemes estructurals i un inspector va demanar que l’edifici romangués tancat. Aminul Islam, copropietari de Phantom Tac, va demanar als seus treballadors que tornessin a la feina, explicitant la pressa que hi havia per entregar les comandes, sobretot per assegurar futures contractacions. L’endemà al matí, l’edifici es va esfondrar.
L’edifici del Rana Plaza estava construït, segons una informació de l’agència Reuters, en sòl públic, sobre un terreny pantanós i usant un ciment de baixa qualitat. Era propietat de Sohel Rana, el líder juvenil del partit del Govern, la Lliga Awami, actualment detingut i en l’espera de judici. L’edifici, que en un principi havia de tenir cinc plantes, va anar afegint-ne més a mesura que augmentava la demanda. En el moment de l’esfondrament, l’edifici tenia vuit pisos: allotjava bancs, apartaments i tallers tèxtils.
Aquesta no és l’única situació al llindar de la legalitat que ens podem trobar a Bangla Desh: tal com indica l’activista Albert Sales, la presència dels sindicats a les empreses és molt residual –un 1% dels treballadors en formen part– per diverses causes. Segons ell, la por de sindicar-se és un dels motius que provoquen aquesta situació: les diferents manifestacions per exigir millores laborals han acabat sovint amb la policia tirotejant els manifestants. Monika Kemperle, des d’IndustriALL, indica que s’estan finançant nous sindicats, però que la divisió entre les associacions existents dificulta el reforç del món sindical.
Més enllà dels fons de compensació, Hernández Zubizarreta insisteix que el cas del Rana Plaza ha deixat clara la asimetria legal entre els drets i els deures de les multinacionals i proposa que les empreses en qüestió se cenyeixin al dret internacional allà on vagin. Tot i això, l’especialista admet les dificultats que hi ha a l’hora de compensar les víctimes: “Poden dir que pagaran i després no fer-ho. Poden dir que en pagaran 100 i després pagar-ne 23. No es pot anar a cap tribunal a protestar perquè no hi ha cap normativa que impliqui una multa o una responsabilitat”, opina. La seva conclusió implica que, en el millor dels casos, el problema de la producció de roba al sud-est asià-tic encara seria lluny de resoldre’s: “Si fos decent la indemnització, podríem aplaudir. Però, si demà hi ha un accident a Cambodja? O un altre al Vietnam? L’acord és només per a Bangla Desh; per tant, ens tornaríem a trobar en una situació de buit legal. Tenen una arquitectura de la impunitat molt ben muntada”, rebla.

 

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019