Perpinyà va estrenar al desembre de 2013 la connexió ferroviària directa amb alta velocitat cap a l’Estat espanyol. Aquest nou enllaç situa la capital del Rosselló a tan sols 1 hora i 19 minuts de Barcelona. Tanmateix, les dificultats del centre comercial El Centre del Món, inaugurat el 2010 i ubicat a la mateixa estació del TGV, il·lustren el difícil encaix del nord amb el sud i una certa desorientació de la zona. Aquest gran espai, de 45.000 metres quadrats i construït per la promotora barcelonina Metrovacesa, presenta un aspecte gairebé desèrtic, amb tan sols un 15% de les botigues ocupades. El Centre del Món ha tingut tres directors en quatre anys i segueix sense perfilar una proposta pròpia. Una clau de futur passaria per trencar la dinàmica tradicional —que mira cap a París— i obrir-se cap al sud. 

El nou centre, amb tons blaus, grocs i taronja, en un entorn urbà més aviat clàssic, és una nau gegantina, de 350 metres de llarg i 45 d’amplada. Està ubicat en un sòl públic que ocupava des del 1944 l’estació frigorífica de la Societat de Transports i Emmagatzematge Frigorífics (STEF), filial de l’SNCF, la companyia pública de ferrocarrils francesa. Aquesta zona havia acabat convertint-se en un descampat urbà, i amb la construcció del nou centre ha viscut la metamorfosi més important de la ciutat des dels anys seixanta. La ubicació geogràfica del projecte resulta cabdal per entendre la seva manca de projecció: està adossat a l’estació històrica, inaugurada el 1858 fora del centre de la ciutat, en un sector aleshores aïllat, a un quilòmetre del Castellet. De fet, aquest Centre del Món que ha de polaritzar un segon centre de la ciutat de 35 hectà-rees no obeeix els hàbits comuns, perquè està encarat cap al Canigó i no cap a la mar, al revés de l’àrea urbana. A l’Estat francès, a més, els barris pròxims a les estacions tenen sovint fama de ser zones de trànsit amb punts d’inseguretat: pel que fa a la capital del Rosselló, cal tenir en compte especialment els anomenats “crims de l’estació de Perpinyà”, una sèrie d’informacions conegudes a tot França —i desconegudes al sud de l’Albera— que fan referència a un seguit de successos macabres ocorreguts entre el 1995 i el 2001. L’imaginari més comú situa, per tant, el centre darrere de la ciutat, al barri de Sant Iscle, on l’ambient més de poble voreja ara una modernitat que s’apropa a la del districte tecnològic barceloní 22@.

Aglutinant adversitats

El Centre del Món va obrir les portes al desembre de 2010, tot just 10 dies abans de l’estrena del tram d’alta velocitat de 44 quilòmetres que uneix Perpinyà i Figueres. L’aixopluga la vidriera fotovoltaica, que permet autosuficiència energètica. El projecte inclou un aparcament de 969 places i dues plantes de 55 locals comercials, que en aquests moments són ocupats tan sols en un 15%, després d’haver assolit un 35% el 2012. L’espai va ser concebut per Jos Galán, president del gabinet barceloní L35 Arquitectos, que també ha projectat el futur Estadi Santiago Bernabéu, de Madrid. La implementació ha anat a càrrec de l’empresa catalana Sacresa, propietat del Grup Sanahuja. No obstant això, el 2007 el va recuperar la promotora Metrovacesa, controlada en un 80% pels Sanahuja. A Perpinyà no ha transcendit en excés la notícia de la condemna aplicada per la Comissió Nacional del Mercat de Valors espanyola als Sanahuja i a Sacresa, al desembre de 2013, per manipular entre 200.000 i 450.000 euros d’accions de Metrovacesa, el 2008. Tampoc no ha traspuat la multa de 210.000 euros imposada el 2011 al principal accionista de Metrovacesa, Román Sanahuja Pons.

Metrovacesa inverteix 2 milions cada any en despeses de funcionament i de promoció, sense resultats gaire exitosos. Les crítiques al nou projecte han arribat fins a l’Ajuntament de la capital del Rosselló. L’alcalde de la ciutat, Jean-Marc Pujol, argumenta que El Centre del Món “és una obra que hem assolit per part d’un inversor privat, que ha proporcionat 107 milions d’euros. No hi entra ni un euro de diner públic”. Els veïns dels dos barris, de l’estació convencional i de Sant Iscle, ara ajuntats pel mateix centre, no acaben de trobar interès als serveis comercials que ofereix l’espai, ja àmpliament disponibles a la perifèria de la ciutat. Cal tenir en compte que la Catalunya del Nord supera els 0,7 milions de metres quadrats destinats a supermercats convencionals i especialitzats, un rècord de densitat en l’àmbit de l’Estat francès destacat per la Cambra de Comerç i Indústria del Llenguadoc-Rosselló.

La inestabilitat marca la pell del projecte perpinyanenc, on s’havien d’incorporar, segons el pla inicial, els 1.000 agents de la delegació de l’Estat a Perpinyà, la Préfecture, repartits en 10.000 metres quadrats d’oficines. Enfront de l’edifici, a la part nord, es perfilava construir-hi els nous Jutjats de Perpinyà, però finalment l’Administració de justícia ha optat per remodelar les instal·lacions històriques del centre de la ciutat, amb el suport de l’Ajuntament. Es planejava edificar 1.700 habitatges en el barri Sant Iscle, i l’alta velocitat havia de ser realitat el 2009, però s’ha fet esperar gairebé quatre anys, amb desoris variats i verdaderes fallides comercials.

Un director especialista de la gestió de crisis

A aquest context, s’hi afegeix el fet que El Centre del Món ha tingut tres directors en tres anys. El primer a ocupar-se’n, al febrer de 2011, va ser Gilles Devendeville, antic director d’implantacions immobiliàries del grup d’hipermercats Auchan. Li va succeir, a partir del març de 2012, Francisco Javier Solé Ibars, que, després de 15 mesos abocat al projecte, va passar a dirigir al juliol de 2013 l’exitós centre Gran Jonquera. El director actual des d’aquella data de 2013 és Robinson Osorio, que es defineix com a “exresponsable de projectes i gestió de crisis a Anglaterra, Espanya, l’Amèrica del Sud i Àfrica”. Aquest “parisenc de soca-rel”, com destaca el seu equip de comunicació per marcar ruptura amb el seu antecessor, ens remarca primer que “la crisi és mundial” i que “Metrovacesa va heretar un projecte mal concebut” perquè és “desproporcionat” en una ciutat de 120.000 habitants.

Osorio també critica el “problema de càsting” original, perquè unes grans fran–quícies de París “no hi tenien res a fer en el barri de l’estació de Perpinyà”. Ell ha optat per botigues de productes locals, per ser “l’aparador de la regió” en l’àmbit alimentari i gastronòmic. L’error en la selecció de la tipologia comercial, també ens el destaca l’alcalde, que es pregunta “què hi fan botigues de roba en una estació”. Malgrat la dificultat, Metrovacesa preveu invertir 1,3 milions d’euros per equipar 2.500 metres quadrats d’oficines modulables, que es comercialitzaran el 2015, i els agents comercials, segons Osorio, “multipliquen els contactes al sud per incitar empresaris a instal·lar-se aquí”. El nou director vol convertir el centre en una “eina de catalanitat, que ensenyi que hi ha productes qualitatius a França”, i aposta per la novetat, fomentant la idea de “pujar a un tren que funciona” i situant-se “en l’àmbit de Catalunya”. Li donen la raó les dades de la primera setmana de funcionament del TGV-AVE entre Barcelona i París, que va suposar la baixada a Perpinyà de 1.641 passatgers d’un total de 8.140, un 20%, mentre que el 80% sobrant es va aturar més amunt.

Estratègia diferent a Carcassona

El nou mapa ferroviari situa la capital nord-catalana en un escenari purament ibèric. No obstant això, els visitants del sud vinguts amb alta velocitat, quan pugin al nord, trobaran a El Centre del Món una botiga de “productes gurmet del sud”, perquè Perpinyà “la Catalana” —com destaca el lema municipal— ho és en relació amb París. Aquest perfil, que sovint ha generat malentesos a la Catalunya “del Sud”, no impedeix voler “vincular-nos amb Barcelona des del punt de vista econòmic i fer un partenariat”, com remarca Osorio, seguint la línia dels actors polítics locals. Tanmateix, tot i el nou mapa de l’alta velocitat, no hi ha prevista cap campanya promocional d’El Centre del Món al sud, com fan Figueres i Girona envers Barcelona, o la Cité de Carcassonne cap a Catalunya.

En vincle amb aquest últim exemple, Alain Coste, el director de l’Agència de Des-envolupament Turístic Aude País Càtar, que gestiona la Cité, ens confirma la jugada: “Durant sis anys hem posat cartells en el metro de Barcelona, amb un pressupost de 30.000 euros per 15 dies de presència, hem estat al Maremagnum i hem comprat anuncis a RAC 1”. Aquesta estratègia inclou cada hivern paradetes d’informació al Portal de l’Àngel de Barcelona i, a la primavera de 2014, l’edició d’un suplement de La Vanguardia “per 12.000 euros”, perquè “la clientela catalana i sobretot barcelonina és molt present a la ciutat de Carcassona, en pretemporada d’estiu i durant la festa espanyola de la Puríssima”. També, Coste ens avança una estratègia a Madrid a través de “60 empreses turístiques de Montpeller, Carcassona i Narbona”, amb el suport de l’agència de promoció turística estatal Atout France.

Aquesta estratègia no té equivalent al Rosselló, on no es capitalitza encara activament l’hora i 19 minuts que ofereix l’AVE des de Barcelona. La Réserve Africaine de Sigean, també situada fora de la Catalunya del Nord, a 45 quilòmetres de Perpinyà, compra abundants espais publicitaris de vora de carreteres principals i secundàries, de Girona a Barcelona, des de fa 15 anys. Amb l’òptica inversa, trobem el cas del centre comercial Gran Jonquera, que no estalvia esforços per promoure’s a Perpinyà i més enllà. Els anuncis sovintejats a la premsa de més tirada i els cartells viaris són habituals, perquè “si no comuniques el que ets, no existeixes”, ens manifesta la seva cap de màrqueting i comunicació, Lena Mataró. La nova zona impulsada pel Grup Escudero, del mateix municipi de l’Albera, continuarà les campanyes durant diversos anys i ja pot reivindicar la presència d’un “70% de francesos i un 30% de gent de la província de Girona i més enllà”.

“Perpinyà la Catalana” ja és prou

La singular absència de política promocional nord-catalana al sud és un àmbit d’investigació del socioantropòleg Jérôme Coll, que s’atreveix a afirmar que “a la Catalunya del Nord estem tan segurs de ser catalans que ens pensem que la nostra promoció a la Catalunya del Sud és òbvia, es fa per si sola, sense invertir-hi”. Aquesta espera, gairebé passiva, sembla venir condicionada en bona part per la gènesi del concepte turístic de Perpinyà, fruit de la política estatal de la “missió Racine” impulsada el 1960 pel Govern del general De Gaulle. Aquest pla d’orientació econòmica va suposar vendre sol i platja a estiuejants, en principi únicament francesos del nord. Coll, doctor de l’Escola d’Alts Estudis de Ciències Socials de Marsella, és autor de l’informe Turistes i visitants sud-catalans a la Catalunya del Nord, una oportunitat de desenvolupament econòmic, editat el 2009. Hi afegeix: “Enfoquem la promoció a la Catalunya del Sud pensant que tot ja està fet i no cal invertir-hi”, una postura que permet esbrinar una part de la problemàtica d’El Centre del Món.

La publicitat cap al sud, una revolució després de cinc dècades de promoció al nord, també la promou l’associació perpinyanenca Energie TGV, que anticipa els efectes de la nova era ferroviària. El seu president, Claude Auger, ens confessa que és partidari d’una “comunicació eficient i contínua”, perquè la Catalunya del Nord “té elements extraordinaris per atreure gent de l’altre costat de la frontera”. Esmenta les abadies del Conflent, els museus d’art modern de Cotlliure i de Ceret, l’esquí i la platja, el festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image i el monumental Teatre de l’Arxipèlag, de Perpinyà, però també els clústers d’empreses d’energies renovables i el mercat immobiliari, “més atractiu a Perpinyà que no a Barcelona”. Insisteix que Perpinyà es troba “en el corredor industrial que vincula Tolosa amb Barcelona” i que cal “fidelitzar la clientela espanyola; si no, veurem passar trens amb gent que anirà més amunt, cap a París”. Ara bé, els TGV i AVE no tindran “ritme de creuer” fins al 2017, segons Auger, que vol accelerar el canvi mental, de moment lent i dolorós al Rosselló. De la seva banda i amb optimisme, Robinson Osorio posa de manifest els actuals “400.000 visitants anuals” d’El Centre del Món i anuncia un futur “lloc ineludible”, tot puntualitzant que “és una qüestió de paciència”.