Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Després de la mort de Gabriel García Márquez la setmana passada s’hi han multiplicat els homenatges, els programes especials i els perfils de tot tipus. Un dels seus textos més citats és el que va llegir davant la 52a Assemblea Anual de la Societat Interamericana de Premsa (SIP) el 1996 a Los Ángeles (EUA) i titulat “El millor ofici del món”.

En canvi, han passat molt més desapercebudes les dificultats per a que García Márquez pogués parlar en aquest fòrum format per propietaris, editors i directors de diaris, revistes i agències de notícies de tot el continent americà i d’una ideologia profundament anti-comunista i oposada als canvis socials a Amèrica Llatina.

De fet va caldre una dura batalla per convèncer al Comitè Executiu de la SIP de convidar-lo, ja que la presència d’un “home tan amic de Fidel” provocava moltes resistències. Segurament va ser clau la vice-presidència de l’entitat de Luis Gabriel Cano Isaza, editor del diari colombià El Espectador, primer mitjà on va escriure García Márquez.

Cano Isaza, però, no sols va haver de convèncer la direcció de la SIP, sinó també el propi escriptor, gens propici a participar en l’Assemblea d’una entitat que considerava profundament reaccionaria, pel que va haver de fer ús de la seva estreta amistat. De fet, el mateix García Márquez va explicar que “la primera vegada que vaig participar en una assemblea de la SIP va ser a l’any 1948, quan hi va haver el “Bogotazo”, i ho vaig fer des del carrer, protestant i llençant pedres contra l’hotel on estaven reunits amos i directors de diaris d’aquesta societat”.

De fet, la intervenció del Premi Nobel va trobar-se envoltada de polèmica fins al final, ja que l’editor uruguaià i ex-ministre de premsa durant la dictadura d’aquell país, Danilo Arbilla Frachia, va negar-se a presentar la ponència del colombià “per discrepàncies amb alguns dels seus continguts”. El propi Arbilla ha explicat –ja mort García Márquez- que la “discrepància” es referia a la crítica d’aquest a les gravadores.

L’enemistat entre García Márquez i la SIP va durar molts anys, sobretot entre les dècades dels 60 i 80, quan l’escriptor va donar un suport molt clar als moviments d’alliberament llationamericans, no sols com a intel·lectual, sinó també com a periodista, arribant quasi a esdevenir un dels primers directors de l’agència de notícies cubana Prensa Latina.

Però amb el tombant de segle les relacions van anar millorant i García Márquez fins i tot va reconèixer que “la SIP ha canviat… i jo també”. De fet, després de la conferència de 1996 la seva col·laboració amb l’entitat va ser més continuada, participant a altres reunions i impartint-hi tallers de periodisme. Tot i això, mai va compartir les dures crítiques de la SIP a la nova esquerra llatinoamericana.