Llibert: confondre realitat amb teatre per donar pas al sensacionalisme

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El desembre passat l’Almeria Teatre va acollir l’estrena de Llibert un espectacle colossal, exhaurides les localitats,  que narra els quinze dies de vida d’un nadó des que neix amb greus danys cerebrals fins a la mort. Primer text de l’actriu Gemma Brió, protagonista juntament amb Tàtels Pérez i la cantant Mürfila, sota la direcció de Norbert Martínez. Una tragèdia de catarsi col·lectiva, posada en escena contemporània, molta música i sentit de l’humor. Teatre majúscul, d’aquell que no s’oblida i, com tantes i tantes expressions artístiques humanes, basat  en fets reals, en aquest cas l’experiència viscuda per Brió i Martínez. Aquest aspecte, que no té cap tipus d’interès teatral, la companyia en cap moment el va utilitzar per a la difusió de l’obra, és a dir, no el va exhibir, però evidentment tampoc l’han d’amagar.

La majoria de la crítica, llegiu les grans signatures dels mitjans més importants, se la va perdre, com passa amb moltes obres que estan poc temps en cartell a sales alternatives, perquè ser crític també significa acceptar que no es pot veure tot. Com exemple, a la pàgina web Recomana només tres dels que hi escrivim vam valorar l’espectacle, i per unanimitat  el vam puntuar amb un 10, fet bastant excepcional i que dóna una idea de la seva magnitud. Aquest mes d’abril Llibert ha tornat a la Biblioteca de Catalunya acollit per La Perla 29 i amb difusió a tots els mitjans.

Ara que ja no està en cartell i que no prorrogarà, tal i com han explicat aquesta setmana els seus protagonistes al facebook, posant de manifest la precarietat de la professió i convertint-la en notícia, pocs dies abans de rebre el prestigiós Premi Serra d’Or al millor espectacle de la temporada, m’agradaria incidir en el tractament que ha rebut aquesta obra de teatre a la televisió pública catalana a partir de dos programes de franja horària i audiència pràcticament antagònics.

Ànima: de què parlem quan parlem de cultura?

El 7 d’abril el programa cultural Ànima començava amb un reportatge dedicat a Quico Pi de la Serra. La transició amb el següent tema, Llibert, fou la següent: “Pel que li ha tocat viure aquest any a Pi de la Serra ell també pot connectar amb el que explica un dels muntatges més corprenedors de la cartellera teatral”.  Què ens està dient aquesta veu? Que el fill de Quico Pi de la Serra ha mort? Quin interès té aquesta informació en un programa cultural?  El reportatge sobre Llibert comença amb una veu en off  presentant a Gemma Brió i Norbert Martínez explicant que fan aquesta obra i que “Llibert era el nom del seu fill i ara el nom sobre l’experiència”. Realment el fill d’aquesta parella es deia així? Importa informativament parlant? Mai la companyia s’ha expressat sobre el títol de l’espectacle en cap material dels que han difós. És aquesta la presentació adequada per promocionar una obra teatral?

El reportatge en qüestió començava amb Brió i Martínez, posteriorment intervenia Tàtels Pérez i finalment Mürfila. A l’entrevista amb la parella la periodista pregunta “ha estat terapèutic per vosaltres fer això?”. La resposta, alhora i rotunda, és No! I expliquen que es tracta de teatre, comparant-ho amb fer Ricard III.  L’experiència viscuda per Brió i Martínez no només marca la seva entrevista sinó també la resta d’intervencions del reportatge, especialment quan se li pregunta a Tàtels Pérez si “el fet d’estar interpretant una història real t’ha condicionat?”. Pérez ha d’aclarir que “ mai s’ha treballat això com una història real o seva, hem estat fent teatre”.

És aquesta la línia editorial d’un programa especialitzat en cultura, confonent realitat i artifici escènic?

Els Matins: “la tràgica experiència personal”

Una setmana més tard, el 16 d’abril, Els Matins de TV3 entrevistava Gemma Brió i Norbert Martínez per “parlar de teatre”. Després de fer un resum de l’obra i ressaltar-ne que és “molt dura” Helena Garcia Melero ja va explicar que es tractava de l’experiència personal dels protagonistes.  Per si no havia quedat clar als espectadors, a sota de la imatge de l’autora es va posar el rètol “Gemma Brió porta a escena una tràgica experiència personal”. L’entrevista també va incidir en el fet de treballar en parella, com si fos una excepció.

Seguidament va intervenir Xavi Abat amb una primera qüestió: “I el fet de portar aquesta experiència cada dia al teatre us ajuda, us és dolorós?  (…) Sou capaços de separar-vos de no quedar fets pols cada dia?”. Una qüestió que Gemma Brió va respondre de manera contundent: “Gràcies per l’interès eh Xavi, ets molt amable. Sí som capaços, és la nostra feina. De fet quan fas Medea també vius l’assassinat d’uns fills cada nit (…). És exactament el mateix. Però tampoc crec que sigui l’interès bàsic saber com estic jo. Però gràcies Catalunya per preocupar-vos pel meu estat psicològic. Estic molt bé”. Heus ací una actriu fent pedagogia sobre què és teatre i què és la vida real, aspecte sobre el qual va haver d’intervenir un altre cop Norbert Martínez.

És aquest el punt de vista per abordar una informació cultural? Parlem de teatre o burxem en la vida dels protagonistes perquè basen la seva obra, insisteixo, basen, en una experiència tràgica, sí tràgica, que ens pot passar  a qualsevol? Interessa realment la seva vida privada i la seva teràpia personal davant aquest fet? I si, com afirmava Brió en una entrevista recentment, s’ho hagués inventat tot? Perdria qualitat teatral Llibert? L’he vista dos vegades i puc afirmar que no.  Si aquest espectacle l’hagués fet una companyia estrangera d’aquelles que visita un gran equipament barceloní durant pocs dies, s’hagués focalitzat la informació en l’experiència personal de l’autora i el director? I finalment, aquest tractament de la informació ha afavorit que el públic vagi a veure aquest espectacle, o l’ha dissuadit?

D’acord, imaginem que a Llibert prima l’experiència personal, que ha pujat a l’escenari perquè els protagonistes havien de fer no sé quina teràpia després de viure la tragèdia. En aquest cas, caldria que els professionals de TV3, tant del programa estrella matinal com de l’espai especialitzat en cultura, es tornessin a llegir la publicació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) on es compilaven una sèrie de recomanacions per informar sobre determinats temes.  En el capítol dedicat al “tractament informatiu de les tragèdies personals”  la primera recomanació adreçada als professionals de la informació audiovisual diu:   “Convé tenir present sempre que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure el seu patiment incrementat per qualsevol via. És imperatiu respectar el dret a la privadesa”.  (CAC, 2010:28). També caldria que recordessin que la televisió catalana és un servei públic (allò de l’informar, formar i entretenir).  Si parlen de Teatre, si us plau, més cultura i menys sensacionalisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.