Com es viu –i sobreviu- en una vaga indefinida? Com s’organitza per poder resistir mes de sis mesos sense cobrar? Com es fa front a les pressions psicològiques, la inseguretat, les pors? Què condueix a un grup heterogeni de persones que no tenen res més en comú que compartir un lloc de treball a mantenir-se units en condicions altament adverses fins al final per una causa que consideren justa?

Algunes d’aquestes preguntes han quedat parcialment respostes en el reportatge que publica El Punt Avui –i que a més el diari destaca valentment en portada- sobre la vaga indefinida que des de fa sis mesos atura la planta de Panrico a Santa Perpètua de la Mogoda.

La realitat del món del treball està infrarepresentada als mitjans –fins i tot en diades com la del 1r de Maig,- sobretot si ho comparem en el predomini a les seccions d’economia de moviments empresarials, inversions i altres fets relacionats amb el món del capital. Per això, el reportatge i la portada d’El Punt Avui són tan extraordinaris. Ja per Sant Jordi va avançar el seu interès amb una peça sobre la caixa de resistència creada pels vaguistes.

La mateixa vaga de Panrico a penes ha tingut ressò mediàtic. Excepte El País, que n’ha fet un seguiment regular dedicant-hi periodistes propis, la resta de diaris s’han limitat a publicar de forma més o menys intermitent alguns teletips de les agències centrats en els moviments judicials del cas –i deixant de banda tota la seva vessant humana- i, sovint, centrant l’enfocament en el punt de vista d’actors aliens al conflicte. Paradoxalment, a més, la cobertura ha anat minvant a mesura que el conflicte s’ha anat allargant. Així, el fet de ser “la vaga més llarga de la crisi” podia ser notícia als tres mesos d’aturada, però no als sis.

Alguns dels pocs cops que les protestes dels treballadors de Panrico han arribat als grans mitjans ha primat una visió d’enfrontament amb altres treballadors on es convertia l’anècdota en el fet central del conflicte i s’allunya el lector d’una comprensió global del mateix.

La cobertura ha oblidat, potser massa ràpid, les responsabilitats empresarials en la crisi de Panrico, relacionada principalment amb interessos especulatius i no amb manca de productivitat d’una plantilla que ja havia acceptat anteriorment enormes sacrificis per a salvar la companyia.