‘Cosins germans’

No és l’objectiu d’aquest observatori fer crítica de televisió, sinó més aviat reflexionar i fer reflexionar els lectors sobre el que solem fer els periodistes, com ho fem i per què ho fem d’una manera i no d’una altra. Però no em puc estar d’introduir avui un apunt personal elogiós cap a un programa del Canal 33 que trenca motllos pel que fa al tractament del que jo sempre anomeno el país sencer, o com a mínim, a la part peninsular d’aquest país nostre, que solem anomenar en plural, malgrat que això no ens estalvia acusacions d’imperialisme per part d’aquells que, en realitat, el que voldrien és veure’l ben trossejat i enemistat.

Em refereixo, està clar, al programa que protagonitzen Empar Moliner i Ferran Torrent, principatina ella –tot i que néta de valencians-, valencià pur ell, i en el qual es fan un fart de fer quilòmetres amunt i avall del territori per ensenyar-nos la riquesa paisatgística, gastronòmica i etnològica del país, amb l’objectiu gens dissimulat -de fet, aquest és el títol del programa- de demostrar que la dita “valencians i catalans, cosins germans” és encertada. Tot i ser relegat al Canal 33 i a la mateixa hora que a TV3 fan “Crackòvia”, un programa d’audiències força altes, l’espai ha despertat certa expectació entre el públic més conscienciat de l’existència d’un espai polític, social i cultural més enllà de les quatre províncies estrictes d’aquesta comunitat autònoma susceptible de ser, en un futur més o menys immediat, un estat d’Europa diferent d’Espanya.

És cert que l’espai té alguns tocs esnobs molt propis de les personalitats tan marcades dels dos protagonistes, com ara el fet de “fer veure” que viatgen en un descapotable o que en Torrent sempre pensa en el menjar o que la Moliner si no té un vi de marca a la taula ja no li fa profit l’àpat. Però, més enllà d’aquestes anècdotes, cal reconèixer que el programa té una mirada desacomplexada i sincera cap a les similituds i diferències entre tots dos pobles, que fins ara no havia trobat en cap altra proposta de la televisió pública catalana, potser amb l’excepció més que remarcable de “Caçador de paraules”, amb la diferència que, en aquell cas, era un presentador principatí (Roger de Gràcia) el que feia immersió lingüística en terres de parla catalana diferents a les de la Catalunya estricta, mentre que aquí la mirada sempre es doble, estiguin al nord o al sud.

Comparar la Moixeranga d’Algemesí amb una actuació castellera a Valls, per exemple, és un exercici que ja s’havia fet, però potser mai des de tant endins de les dues manifestacions de cultura popular com ho han fet a “Cosins germans”. I si la relació entre les construccions humanes de la Ribera Alta i les del Camp de Tarragona ja havia estat motiu de diversos documentals, més agosarada sembla ser l’associació entre la pilota valenciana i els concursos de gossos d’atura com a manifestacions ancestrals o etnològiques pròpies de tots dos pobles.

Per a mi, el millor que té “Cosins germans” és que no intenta treure conclusions d’allò que va explicant (a l’estil de la veu en off de Miquel Calçada a “Afers exteriors”), sinó que deixa que sigui l’espectador qui reflexioni sobre el que veu, només amb el sedàs de les mirades i els comentaris de la Moliner i en Torrent. És com deixar tastar alguna cosa a algú i preguntar-li després “quin gust té?”, sense haver-li previngut amb antelació sobre si ho trobaria dolç, salat, amarg o picant. Diàlegs espontanis i situacions poc convencionals són la sal i pebre, per seguir amb exemples gastronòmics, del programa.

Benvinguda, doncs, una proposta que, a més a més, està rodada mitjançant una productora valenciana (Barret Films), amb un director valencià (Vicent Peris) i un guionista també del sud (Raül Gálvez), membre de la Junta de l’associació Escriptors de l’Audiovisual Valencià (EDAV) i bregat en mil històries mixtes valenciano-catalanes, entre les quals el setmanari “El temps”. La sèrie ha donat lloc a un llibre, escrit pel mateix Gálvez i editat per Bromera, una de les editorials valencianes més actives, que sota el mateix títol, “Cosins germans”, evoca per escrit allò que veiem a la tele i fins i tot va una mica més enllà.

El més trist de tot plegat és que el programa no es pot veure al País Valencià si no és per Internet, ja que els canals públics catalans no hi arriben des que es va obligar a desconnectar els repetidors d’ACPV, evidenciant un cop més que, des d’Espanya i amb nombrosos col·laboracionistes autòctons, es busca premeditadament trencar l’espai comú de comunicació i cultura per fer impossible qualsevol temptació de futur compartit.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.