L’autocensura en els mitjans i la crisi

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El passat 3 de maig va ser el dia de la llibertat d’expressió i el dret a la informació. Un drets que pateixen múltiples pressions i que viuen en molts casos en primera persona els i les periodistes: pressions econòmiques, polítiques o internes del mitjà mateix. L’Informe Anual de la Professió Periodística 2013, editat per l’Associació de Premsa de Madrid, que compta amb dades  d’arreu de l’Estat espanyol, explica i quantifica les diferents pressions que hi ha. Curiosament, un 76% dels professionals assenyala  que reben pressions des de les empreses informatives mateix.

A més, hi ha una pressió que és la que procedeix dels periodistes mateix i que està vinculada a la que fan els mitjans: és l’autocensura. És a dir, el o la professional de la informació no realitza una peça informativa que sí faria si fos plenament lliure. No s’aborda un tema, no s’inclou una opinió crítica o no es planteja un enfocament incòmode per evitar problemes. Però quins? Es tracta de la por a perdre la feina, ni que siga a llarg termini (i, probablement, també l’estatus, quan és una feina amb bones condicions laborals). Una por comuna a la resta de les persones ocupades. Per molt que pensem en els i les periodistes com persones amb un heroïcitat ètica insubornable, també han d’arribar a final de mes i, com qualsevol treballador o treballadora, no poden estar permanentment enfrontant-se als seus caps. Amb tot, almenys suposadament, encara que un mitjà tinga una línia editorial, el o la periodista hauria de poder abordar temes, testimonis crítics o enfocaments diversos sense cap problema i amb plena llibertat. Per això no passa sempre.

Potser hi haurà qui discutirà el concepte d’autocensura. I pot ser, a la pràctica, els límits no estiguen tan clars: és possible elaborar informació sense un mínim d’“autocensura”? És a dir, sense adaptar la peça a la línia del mitjà on s’escriu? On són els límits entre el dret a tenir una línia editorial pròpia de cada el mitjà i el dret a la informació? Quan es produeix l’autocensura o una línia editorial legítima? En la meua opinió, el redactor o redactora haurien de ser lliures d’explicar una informació tal qual amb veracitat, pluralisme i honestedat i més enllà de la línia del mitjà, que ja s’expressa a l’editorial, i amb els columnistes d’opinió o els tertulians. S’ha de dir, però, que l’autocensura és, a més, un fenomen difícil d’estudiar perquè es produeix de forma amagada: en les decisions mateix del periodista, que pot no plantejar reportatges sobre certs temes per estalviar-se problemes. Una situació, per tant, difícil de reconèixer, calibrar, quantificar i estudiar.

La crisi

Les condicions que propicien l’existència de l’autocensura s’agreugen en un context econòmic de crisi i amb un atur del 26% a l’Estat. No es tracta ara mateix només de por a perdre la feina, tampoc la por a perdre un determinat estatus econòmic. En l’actualitat, el dilema és més dur: tenir feina o no tenir-ne, si més no durant bastant temps, ja que  l’alternativa més probable és l’atur. La por no és una bona companya per a la vida en general, i menys per al dret a la informació, com assenyala un informe de l’ONG, Freedom House, segons el qual l’autocensura és un dels obstacles amb què cada vegada topa més la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol. “La indústria mediàtica està disminuint i això fa que els periodistes es vegen obligats a callar, que els preocupe perdre el treball. En molts casos, la situació condueix a l’autocensura, a no cobrir certes notícies”, detalla la directora del programa, Karin Deutch Karlekar a la notícia. Un greu problema que se suma als molts que ja té a una democràcia tan jove i tan deficitària com l’espanyola.

Malauradament, l’autocensura -i les eines per combatre-la- no és un tema que estiga present en els debats sobre el periodisme o la llibertat de premsa, sobretot quan és una realitat ben present a les redaccions.  I crec que és així perquè, entre altres coses, als i a les periodistes ens resulta difícil reconèixer que no som tan lliures com voldríem i que de vegades se cedeix, ni tampoc resulta còmode per als mitjans reconèixer que poden pressionar els seus redactors i redactores. En aquest context, rares vegades es debat al voltant de quins mecanismes poden, si més no, minimitzar aquesta situació i garantir la independència del professional de la informació. Se sol pensar que el periodista mateix és qui ha d’actuar individualment i amb heroïcitat davant de les esmentades pressions. Però ja hi ha alguns intents d’organització i de defensa dels criteris professionals, com explicava a l’article Serveix per a alguna cosa un consell professional?. En la meua opinió, calen mecanismes interns i col•lectius dins dels mitjans, com els comitès professionals, que permeten, si més no, opinar sobre l’actuació professional i ètica d’un mitjà. Un treballador o treballadora de la informació no pot enfrontar-se a tota una maquinària empresarial o política només amb els seus actes individuals. Considere que calen també mecanismes externs, organismes independents, com ja existeixen a altres països -com el Consell de l’Audiovisual Francès-, que puguen penalitzar les males pràctiques informatives i promoure’n de bones per afavorir el respecte al dret a la informació.

No sé si la crisi econòmica ha generat noves carències en el dret a la informació, però sí que sé que ha agreujat les que havien existit abans de l’inici d’aquesta. Entre elles, l’autocensura, una de les més silenciades i desconegudes i que, com a professió, ens hauríem de plantejar i debatre amb la societat, perquè, si no ho resolem adequadament, s’estarà limitant el dret ciutadà a la informació.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.