El narcòtic

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El fill del guixaire i l’excambrer del Tíber han mort. El Santiago i el Manel. Tots dos han estat protagonistes en els últims dies d’aquelles notícies de protagonista anònim i de redactat automàtic que acaben, amb molta sort, a la columna de breus que pica el becari. N’hi ha un munt d’exemples: “trágico fin de semana en las carreteras catalanas”, “set immigrants moren en bolcar una pastera”… O dins dels textos: “Agents de la Guàrdia Civil van detenir ahir (…) i s’han confiscat abundant documentació que s’està analitzant”.

El Santiago i el Manel. Tots dos enterrats en diumenge. Ningú sabrà mai ni com es deien, ni cap detall de la seva vida, perquè han estat carn del periodisme narcòtic, del que no respon preguntes perquè el seu espai no passarà d’un breu. I per un breu no cal aspirar al Pulitzer. Ho va teoritzar fa temps Arcadi Espada, el narcòtic, que l’escriptura de milers de notícies es faci igual acaba, a ulls del lector, en un simple rum-rum.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El Santiago era el fill del guixaire de Santa Eulàlia, l’home del puro, i fill d’una de les dones més pencaires del barri, que no s’avergonyia de fregar escales. La nit de dijous un curtcircuit a la nevera va provocar un fum tòxic que el va agafar desprevingut dormint al sofà. Vivia sol en un piset del passatge Alós, a tocar del “parque nuevo” i de l’església, tenia 48 anys i feia poc que havia sortit de la presó; tothom se l’estimava al barri, a ell i als seus.

El Manel també vivia a l’Hospitalet però treballava a Gràcia, a l’aparthotel Silver del carrer Bretón de los Herreros. Fa deu dies dos encaputxats van assaltar el negoci del seu cap, el Natxo, just quan ell feia el canvi de torn, i van robar 500 i pico euros després d’intentar esbotzar la porta de vidre amb un bat de beisbol i acabant trencant el pany. El Manel, que patia d’asma, no va superar el sotrac, ja de camí a l’hospital. De la seva vida sabíem que havia treballat molts anys al Tíber de Príncep d’Astúries, de cambrer, i que s’havia posat a aprendre anglès per atendre millor els clients de l’aparthotel.

Cap d’aquests detalls han sortit als mitjans de comunicació. Perquè, com que les fonts policials no expliquen res ni cal matar-se gaire per un breu, el millor és el periodisme narcòtic. T’ho poden explicar veïns o familiars, però massa feina, oi? Sosté Espada, per acabar: “resistiria el lector una escriptura que s’aturés, un a un, a cada cadàver, que investigués les seves vides, les seves circumstàncies, la seva infància i el seu desig, una escriptura, al cap i a la fi, que els donés enterrament humà, bressol i tomba?”. Tenim deures.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.