El que ens hauria de crispar

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquesta setmana s’ha conegut l’assassinat de la fotoperiodista Camille Lepage a la República Centreafricana i m’ha semblat inevitable relacionar-la amb l’informe que va presentar fa tres mesos l’ONG Reporters sense Fronteres. Precisament va ser aquí, a Mèdia.cat, on es va fer una de les anàlisis més acurades i exhaustives d’aquest treball. Impactava llegir que l’informe d’aquest any presentava les pitjors estadístiques des que Reporters sense Fronteres va començar a editar-lo ara fa un quart de segle: 90 periodistes i 48 blocaires assassinats, un registre de més de 300 professionals empresonats i detencions arbitràries. L’anàlisi mirava de ser una mica optimista (sic!) i deia que aquestes xifres es podien matisar gràcies a la concentració de morts en escenaris molt concrets –a Síria, sobretot– i en règims polítics coneguts per la seva intransigència amb els mitjans de comunicació i els professionals que hi treballen com ara Turquia, la Xina o Eritrea. Podia semblar que toca lluny, doncs.

També aquesta mateixa setmana Amnistia Internacional ha presentat la campanya global #StopTortura i l’emmarca amb unes dades que conviden a la reflexió: Amnistia Internacional ha investigat i denunciat casos de tortura a 141 Estats del món. La campanya es fonamenta en un estudi on han participat més de 20.000 persones de 21 països de tots els continents que relaten com la por al mal tracte i a la tortura és un fet habitual quan es produeix una detenció. I si bé dues terceres parts dels enquestats voldrien lleis més dures contra la tortura observem la paradoxa que una tercera part considera que la tortura pot tenir justificació. Un informe que deixa en una posició ridícula la Convenció contra la Tortura adoptada per les Nacions Unides ara fa trenta anys, el 1984, perquè dels 155 Estats que l’han ratificat Amnistia Internacional n’investiga 142 i a 79 denuncia casos concrets de tortura.

I sí, aquest informe ja toca de prop: Amnistia Internacional afirma que “Les autoritats espanyoles no es prenen de debò la gravetat de la tortura. Segueixen sense reconèixer que es tracta d’un problema persistent i es neguen a considerar la tortura com un crim de dret internacional. Mentrestant, les víctimes de tortura segueixen desprotegides.” La tortura continua essent un delicte sense tipificar en el Codi Penal espanyol –tal com demana la mateixa Convenció contra la Tortura– i continua bandejant el fet de considerar la violació sexual en situació de custòdia com a forma de tortura. D’altra banda, per la justícia espanyola no és problema extradir detinguts a països on hi ha raons fonamentades per creure que seran torturats, però és extremadament protectora amb els torturadors patris com ara l’exinspector de policia, Juan Antonio González, Billy el Niño, i l’excapità de la Guàrdia Civil, Jesús Muñecas, reclamats per la justícia argentina per la seva presumpta implicació en casos de tortura durant el franquisme.

I ara, si voleu, passem l’estona fent conyetes, tuits aguts, transcrivint declaracions i contradeclaracions sobre l’empenta i la tieta del Vallès. O potser pagaria la pena haver dedicat una desena part de l’espai utilitzat per a rucades com aquesta a qüestionar i analitzar què fa cada formació política i com actuem cadascú de nosaltres per garantir la llibertat de premsa i per lluitar contra la tortura (per posar alguns exemples d’allò que realment importa a la gent). Perquè en aquest cas, reconeguem-ho, no ens cronometrava ningú.

(Per cert, si voleu gaudir de la bona feina que feia Lepage us convido a passejar per aquí)

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.