La periodista Ada Colau

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Diumenge passat, Andreu Barnils escrivia un mail obert a VilaWeb sobre la retirada d’Ada Colau com a portaveu i cara visible de la PAH. I deia, entre més coses, que quan el febrer de 2013 ella va intervenir al Congrés dels Diputats d’Espanya, ell va deixar anar algunes llàgrimes al seu exili de Brooklyn: unes d’emoció, per la força del discurs, i les altres de la vergonya que sentia com a periodista. Amb el seu discurs, Ada Colau feia la feina que altres no havien fet: informava, aportava xifres i assenyalava els culpables dels efectes de la crisi immobiliària.

En definitiva: feia el que en teoria haurien de fer els periodistes.

Pocs anys abans, un discurs com el d’Ada Colau tenia força números de passar desapercebut. Quatre trucades ben dirigides haurien callat la veu de la televisió oficial i haurien reduït o fet desaparèixer la notícia de la resta de mitjans. Fins i tot els que l’haguessin publicat no haurien anat més enllà del seu reduït número de lectors o oients. Avui, no. Avui, si David Fernàndez aixeca la sandàlia, Mònica Oltra aixeca la veu o Ada Colau aixeca la veritat, les piulades i els diaris digitals fan inútil qualsevol operació silenciadora.

Sí, senyores i senyors, el nostre món s’assembla cada vegada més a una peixera on tot es veu, per bé i per mal. Els peixos petits, que sempre s’havien vist, però també els peixos grossos, que malgrat la mida abans sempre es feien fonedissos. A la famosa pregunta de qui controla els controladors, cada cop està més clar que li escau la resposta que d’això se n’encarreguen amb eficàcia creixent les xarxes socials.

I als periodistes, quin paper els resta en aquesta pel·lícula? Aquest és un tema de debat habitual i sovintejat a congressos del gremi i tertúlies de caire més informal. Els qui encara creuen que el periodista és aquell que va a una conferència de premsa i després combina retalls de la nota de premsa amb algunes frases dels protagonistes per oferir-les l’endemà, que s’ho facin mirar. O que mirin com els ha anat a les agències de viatge: de reservar vols i hotels ja en sabem tots a hores d’ara.

Periodisme? Informar sí, però sobretot endreçar, destriar el gra de la palla, analitzar. Aportar dades i xifres. Interpretar. Fer anar les hemeroteques. Investigar, encara que sigui més lent, i per tant costós, i no sempre ajudi a fer amics. Fiscalitzar els recursos públics i criticar el poder quan aquest s’ho mereixi. Tot això i una mica més. Sempre una mica més. Com va fer l’Ada Colau. I com fan encara, tot sigui dit, bastants periodistes, entre els quals l’Andreu Barnils i altres hereus menys directes del seu pare.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.