Amb el carnet a la boca

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’exentrenador del Barça, Gerardo Martino, s’ha passat un any astorat. Al•lucinant sovint amb la manera com aquí s’entén i es viu el futbol. Ha ironitzat, insinuat i algun cop també ha parlat clar sobre la seva incapacitat per comprendre què passava al seu voltant. Després d’un partit en va deixar anar una que alguns van entomar com un obús a les praxis del periodisme esportiu. “Pensava que es parlava més de futbol aquí”, va dir el tècnic de Rosario. L’home llegia coses, i no entenia res. I és normal que li passés això si s’atén el grau de biaix partidista, per no dir fanàtic, que es veu en diversos diaris i programes de futbol. És una queixa dita i repetida, però les maneres continuen essent les mateixes en aquest món del periodisme esportiu on sembla que t’hagis de presentar amb el carnet a la boca per formar part del circ. No he tingut cap experiència personal en aquest sentit i potser m’erro, però la sensació que tinc quan llegeixo i miro segons què es la d’un periodisme que interpreta molt més que no explica i on pocs mantenen la distància necessària per garantir la neutralitat també indispensable. Hi ha excepcions, i no són poques, però la tendència d’aquesta disciplina periodística és la de viure al redós dels grans clubs, que exerceixen un control que a vegada  acaba per ser tan evident que fins i tot fa vergonyeta. A partir d’aquí, el panorama a grans trets es dedueix fàcilment.

Informació partidista, generació o reforçament d’un fanatisme en el lector/espectador que tenalla als mateixos mitjans, obligats a donar més ‘carnassa’ informativa del club en qüestió en detriment de l’anàlisi i d’altres esports més minoritaris. Perquè de cròniques de ciclisme, tennis o  hoquei se’n fan, sí, quan passen grans esdeveniments, però la normalitat és l’oblit, i sinó, un breu per deixar testimoni.

Dues dades. La primera: en els primers trenta anys de segle XX, del 1900 al 1930, a Catalunya (en especial a Barcelona) van nàixer 70 publicacions esportives. Generalistes com ‘Mundo Deportivo’ (1906), futbolístiques com ‘La Pelota’ (1908), satíriques com ‘Pa…nal!’ (1923) o ‘La Bimba’ (1926), de boxa com ‘Boxeo y Sports Atléticos’ (1913) o ‘El Ring’ (1925), de motor com ‘Automovilismo’ (1922) i fins i tot de cavalleria com ‘Hípica’ (1922). La segona: en els darrers trenta anys, de 1984 al 2014, l’eclosió de publicacions no arriba a deu i no n’hi ha cap que no es dediqui al futbol. Els interessos creats han reduït pluralitat i capacitat de crítica i d’autocrítica. Potser ara ja ens està bé això o potser tampoc poden fer més del que bonament fan els peons que es dediquen a aquesta finestra de l’ofici, l’esportiva. Catalunya va ser una central periodística de primer ordre que el franquisme es va encarregar de matar.  El rebrot que hi va haver després del dictador el subjuga ara el business. És tard per fer marxa enrere?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.