Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Darrerament hi ha grups, cantants, que a l’hora de tancar una entrevista, et comuniquen que no volen fotògrafs; que ells, és a dir, els seus departaments de premsa, ja t’enviaran el material per il·lustrar l’article. Per què, els preguntes, arrufant una mica les celles?

“Home, ho has d’entendre, és que el seu nou disc té un concepte molt concret, molt treballat, hem fet una sessió a la seva cocteleria favorita, amb roba de Rita di Gabrielli, tot molt ‘fashion’, fotos del japonès Hideki Mitsouko, ja veuràs, xulíssimes i que reflecteixen exactament aquell missatge de la nostàlgia per la cultura occidental perduda, amb un vague perfum ‘vintage’, que el grup vol reflectir a la seva nova obra i tot el que l’envolta”.

Tot això em sembla molt bé mentre el destí d’aquestes fotos sigui il·lustrar el llibret interior del compacte, o els cartells dels concerts, o la web, però ja no tant si les pretenen imposar als diaris o les revistes com a condició per fer l’entrevista. Perquè el que nosaltres fem és periodisme, no publicitat, oi? I haver de recordar, a aquestes alçades, que el material gràfic és tan periodístic com el text fa una mica de mandra, i de vergonya.

Ja fa un temps que vam començar amb els concerts. “No photos”. Rihanna, Beyoncé, One Direction… Els professionals de premsa, vetats, mentre des de la pista i les grades es fotografia i s’enregistra en vídeo a gogó amb mòbils i iPads de totes les mides, amb la nòvia del fotògraf fent postures davant de l’escenari i d’altres variants creatives. I els mitjans? Doncs la foto se la confiten, o la roben. També pot ser que, acabat el concert, el personal de premsa esculli una foto, aquella on l’artista surti més afavorit, esclar, i amb el logo del patrocinador de la gira colant-se per algun racó, i te l’enviï per mail tot escrivint, amb aquella subtilesa, i amb majúscules, “¡PARA PUBLICACIÓN INMEDIATA!”.

Sí, així estan les coses, i ja sé que tot plegat segurament és fruit de la feblesa del periodisme, de no tenir, de vegades, prou poder per quadrar-nos. Però hi ha pràctiques que comencen a ser perverses i que van guanyant terreny sense que ens n’adonem, potser perquè, en general, en aquesta professió tenim més ganes d’enllestir les feines que de posar-nos a discutir. I com que els fotògrafs de premsa acostumen a ser gent discreta, reservada, que sofreix les humiliacions per dins i sense fer gaire soroll, vet aquí aquestes línies de suport a la seva causa, que és la de tots nosaltres.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.