La mort mediatitzada

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Les morts de Tito Vilanova, ex-entrenador del Barça i dels ex-presidents del govern espanyol, Adolfo Suárez i de la República de Sud-àfrica, Nelson Mandela, i els diferents tractaments que n’hem fet des dels mitjans, m’han dut a fer una reflexió sobre com n’hem informat en cada cas i què de comú tenen les notícies al voltant de la mort de celebritats i de persones de l’àmbit públic.

En el cas del traspàs de Tito Vilanova, em va sorprendre molt, a partir de l’agreujament de la seva malaltia i la conseqüent hospitalització el 24 d’abril passat, la velocitat amb què van començar a córrer i a publicar-se informacions, algunes de les quals eren més especulatives que corroborades. La imminència de la seva mort va fer córrer les redaccions a posar al dia les biografies de Tito i a preparar portades i obertures d’informatius de ràdio i televisió. Però com que aquell dia es va acabar sense el fatal desenllaç, la majoria va tancar edició amb portades que parlaven del greu estat, (El 9 Esportiu i l’Sport) o de la intervenció per la recaiguda de la malaltia (El Periodico). El Mundo Deportivo, en canvi, va optar per una foto a tota portada de l’ex-entrenador blaugrana amb un titular en blanc sobre fons negre on es llegia: “Commoció per Tito”. Amb aquest titular cridaner i sense llegir la lletra petita, molta gent, i jo el primer, vam pensar que ja era un fet. Però no va ser fins a la tarda d’aquell divendres que va arribar la confirmació oficial del traspàs. No em va semblar ètic ni adequat i com a professional del periodisme em va decebre per enèsima vegada, la frivolitat amb què els mitjans juguen amb la mort de personatges públics, per tal de ser els primers, per vendre més diaris o per tenir més audiència.

És en aquest sentit que em va semblar fatal, el circ mediàtic que es va muntar al voltant de la imminència d’una altra mort, la de l’ex-president Adolfo Suárez.  En aquest cas, a diferència de la discreció amb què la família va encarar els últims dies de Tito, el fill de l’ex-president espanyol, va convocar els mitjans per fer-los saber que el seu pare es moria. Els metges van contradir-lo, però la major part dels mitjans van muntar un campament a peu de la clínica on era ingressat Suárez i no es van estar d’anar fent “partes” sobre la seva evolució durant unes 48 hores.

No sé quins interessos ocults van moure el fill de Suárez a convertir els últims dies del seu pare en una telenovel·la però el que em sembla més greu és que els mitjans hi caiguessin de quatre potes i sense cap propòsit d’esmena posterior.

En el cas de Nelson Mandela, una nota enviada amb massa antelació pel portaveu de George Bush pare, mostrant el condol per la mort de l’ex-president sud-africà, va fer que un diari nord-americà  ho publiqués i a partir d’aquí, mig món va donar Mandela per mort i sense encomanar-se a ningú. No hi va haver comprovacions, contrast, compàs d’espera per una confirmació oficial, no. La immediatesa del periodisme “fast food” i en xarxa, obliga. I sinó és cert, ja li fotrem les culpes al que va enviar la nota abans d’hora, al fill que va protagonitzar la mort anunciada del pare, com si no tinguéssim la responsabilitat de comprovar els fets, nosaltres els periodistes.

Reivindico un periodisme sense pressa, cuinat a foc lent i fet amb el rigor que la informació sobre la mort dels altres demana, perquè toca de prop a la família, els amics i l’entorn i perquè en convertint-la en un fet mediàtic abans que es produeixi, estem causant dolor. Quan ens recreem en els detalls del patiment en fem un espectacle, no pas periodisme. Com quan convertim les biografies en panegírics. No, la mort tampoc ha de servir per fer net o amagar aspectes biogràfics que no toquen. Sento contradir Ciceró però una mort honrosa no sempre pot glorificar una vida innoble. Perquè després de la mort, quan el soroll mediàtic s’hagi esvanit tocarà reflexionar si hem estat a l’alçada en el tractament que n’hem fet, però si no fos el cas, ja serà massa tard, perquè de mort, només n’hi ha una. Bona nit i bona hora i bona mort quan sigui l’hora.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.