Diaris de segona (edició)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Dilluns ens llevàvem entre la mandra de començar la setmana i el rumor de la imminent abdicació del rei d’Espanya. Un cop fora les lleganyes, a mig matí, es confirmava la notícia, un fet que ens va agafar a tots per sorpresa. Fins i tot a mitjans tant propers a la casa reial, com ho és La Vanguardia. Només les ràdios, les televisions i els mitjans digitals van ser a temps de reaccionar i en van poder informar amb pèls i senyals: primer la compareixença de Rajoy amb el titular bomba; després la retransmissió del discurs del mateix Juan Carlos; i, finalment, els infinits repassos biogràfics del rei, seguits de les interpretacions sobre els motius de l’abdicació i les anàlisis de les possibles conseqüències que tindrà un fet com aquest en el context actual.

Els diaris, en canvi, no van tenir massa marge de maniobra. Alguns van improvisar una segona edició especial, que arribaria als quioscs a la tarda, en una allau de blocs de paper recent imprès. Després d’un matí d’informació gairebé monotemàtica, potser ja quedava poca cosa per dir, però –per si de cas-, a mitja tarda teníem també un ventall de portades protagonitzades per una mateixa cara i titulars poc originals.

Recordo que just després de l’esclat de la notícia, un amic periodista va avisar que molts diaris publicarien una edició especial de tarda per tractar la qüestió i algú va dir “n’hi hauria d’haver cada dia, d’edicions de tarda”. De seguida vaig pensar que sí, que tenia raó. Una segona edició i una tercera, a la nit, si cal. Passen moltes coses en un sol dia que caldria actualitzar. Però tot seguit vaig pensar que fer això seria caure en una competició estúpida amb d’altres mitjans molt més ràpids -com la ràdio o la televisió- o, encara pitjor, amb les seves pròpies versions digitals. Seria, doncs, una nova cullerada a la sobreinformació que ja vivim.

Què pot fer, doncs, la premsa escrita per ser una font d’informació atractiva, fiable i útil en un món que gira a tanta velocitat? Doncs, anar més lenta, penso. Desaccelerar, frenar i aturar-se a reflexionar abans d’escriure una sola paraula. A les dues del migdia, ja està tot dit i discutit. A Twitter hem llegit un rumor que ens ha confirmat la ràdio i després un avís al mòbil en forma de titular. Potser hem rebut per Whatsapp una foto del rei amb alguna frase enginyosa escrita en lletres blanques o hem escoltat com algú en parlava a l’hora del cafè, però segur que abans de dinar ja n’haurem sentit a parlar. Les notícies ens tenen envoltats, però ens falten claus per entendre-les.

No descobreixo res de nou si dic que cal més anàlisi i menys titular. Els ciutadans, avui, ens sentim més a prop de les notícies que mai i volem ser partícips del que passa no només al nostre barri o al nostre poble sinó molt més enllà. Cada dia més, reaccionem al que llegim, sentim o veiem, som receptors d’informació actius. Ho demostren les manifestacions republicanes del mateix dilluns a moltes ciutats espanyoles (i fins i tot de l’estranger) o les mateixes protestes en contra del desallotjament de Can Vies que s’han fet arreu del país. Reaccionem, sí, però crec que ho faríem més convençuts encara si estiguéssim més ben informats. I més ben informats no vol dir només haver rebut la notícia per cinc fonts diferents, sinó també haver-la pogut pair i reflexionar. Penso que, ja que no pot competir en rapidesa, la premsa escrita pot assumir molt bé aquesta funció de dotar de context els fets, aportant valoracions, opinions i anàlisis diverses que ens ajudin a entendre per què passen les coses, més enllà d’anunciar què, qui, quan, com i on. I penso, també, que avui no ho està fent. Molts diaris continuen presos pel periodisme de declaracions, les rodes de premsa i els teletips de les agències, mentre deixen de banda un nínxol de mercat tant interessant i tant útil com és l’anàlisi. És clar que, per això calen redaccions molt ben formades, amb periodistes curiosos i rigorosos que no escriguin pensant en els seus amos i anunciants, sinó en acostar-se a entendre la realitat. I no sé pas si en tenim gaire, d’això.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.